Trencar la deixuplina de vot

Ernest Maragall va tornar a trencar la disciplina de vot, diuen els diaris. No diu això el títol d'aquest article, perquè juga amb la distinció entre disciplina i deixuplina. L'origen és el mateix, el substantiu llatí disciplina, que volia dir ‘ensenyança, aprenentatge, estudi, formació'. Ve de discipulus, a través de la forma intermèdia discipulina, i tot plegat procedeix del verb discere (‘aprendre'). L'arrel pedagògica de la disciplina és present en els significats de branca del coneixement i exigència de rigor i mètode en l'estudi. Fins que es va convertir en un sinònim de càstig físic i en algunes llengües –espanyol, francès, italià, portuguès– va designar l'instrument que serveix per assotar. El català, en canvi, usa deixuplina (flagell) i deixuplinar-se (assotar-se, flagel·lar-se).

S'entén la disciplina parlamentària de vot, però la llei electoral i els poderosos aparells dels partits han corromput de tal manera el sistema que els elegits pel poble no pinten res. No cal ser eloqüent perquè no cal convèncer ningú: cada grup vota, indefectiblement, allò que indica amb una mà alçada –un dit, dos dits, tres– el cap de files. No cal ni tan sols assistir als debats, només ser present a les votacions. Per això parlo de deixuplina, de flagell, de fèrula, de cotilla parlamentària que fa inútils els arguments.

El telefilm de TV3 i TVE Clara Campoamor, la dona oblidada explicava molt bé que en la lluita pel dret de les dones a votar va ser cabdal la capacitat de convèncer els diputats, un per un, perquè s'adherissin a la causa. Avui això és impossible, les cartes estan marcades abans de començar cada sessió. Són molts els convençuts que voten el contrari d'allò que pensen perquè els ho exigeix la disciplina de partit. La deixuplina. Només en casos excepcionals es permet l'anomenada llibertat de vot, que és, o hauria de ser, una redundància com una casa de pagès.