Brevíssima introducció a la llengua de fusta

«Durant la reunió, que s'ha desenvolupat en un clima d'absoluta franquesa, tots els temes a l'ordre del dia han estat tractats, sense que això prejutgi de l'eventual oportunitat d'uns nous encontres bilaterals, en un termini no encara fixat.» En llenguatge normal, aquesta frase significa que el clima de la reunió, sigui quina sigui, ha estat tens i que els participants n'han marxat sense haver decidit res, ni tan sols quan es tornarien a veure.

Parlar per no dir res és un art certament subtil i extremament hipòcrita, d'aquesta hipocresia que cohesiona els governs, les institucions i, d'una manera general, qualsevol autoritat que posa la seva seguretat per damunt de la necessitat de resultats concrets... Els russos de l'època tsarista, acostumats a una administració ineficaç, van batejar aquest tipus de llenguatge com a llengua de roure. Més tard, davant de l'evidència que la funció pública soviètica era igual d'incompetent, aquesta fórmula va consolidar-se i sembla que van ser els polonesos qui van donar-li un nom més general: llengua de fusta. El qual nom va començar a ser usat per la premsa francesa, a partir dels anys setanta, per qualificar primer el tipus de comunicació oficial del bloc comunista i de mica en mica la manera d'expressar-se general del món polític. Llengua de fusta. Hauria pogut ser llengua de filferro, llengua de ciment o llengua de plàstic... I haig de dir que trobo curiós que aquest nom no sigui usat en més llengües, ja que la pràctica que descriu és plenament universal, a tal punt que fins i tot se li ha atribuït el nom pretesament científic de xilolàlia...

L'ús de la llengua de fusta entre els polítics és bastant massiu, gairebé constant i potser irremeiable. I, sense cap mena de dubte, és un passiu potent, que contribueix a la desconfiança generalitzada dels ciutadans envers els seus mandataris electes. L'any passat, el futur batlle d'una ciutat important de Catalunya m'explicava que, en una entrevista a la televisió, havia admès no tenir cap idea de la resposta que calia donar a una pregunta precisa i que en lloc d'intentar submergir el seu interlocutor de paraules buides –llengua de fusta– va gosar dir allò que molts polítics pensen que no han de dir mai: «No ho sé.» Va ser, em va dir, un «no ho sé» sincer però inquiet, ja que podia evidenciar una manca de preparació. A part que va guanyar les eleccions, va rebre, després de l'entrevista, felicitacions de teleespectadors que havien percebut un corrent d'aire fresc en sentir un polític deixar veure que el seu catàleg de promeses tenia una pàgina en blanc.

Anem per feina, però, i intentaré un exercici fàcil amb cinc mots o conceptes –amic lector, pots fer el mateix a casa teva–. Quantes coses es poden dir, sense que diguin res, amb les paraules obstacle, avenços, esforç col·lectiu, mirar endavant i, és clar, crisi. Poso aquí quatre exemples, pensats per ser respostes a quatre preguntes diferents. Un: «Malgrat els obstacles i la crisi, l'esforç col·lectiu ens portarà els avenços necessaris perquè puguem mirar endavant.» Dos: «Hem de mirar endavant i tot i els obstacles obtindrem els avenços que justifiquin els esforços col·lectius per tal de superar la crisi.» Tres: «La crisi és un obstacle que podria fer perillar el nostre esforç col·lectiu, però qui sap mirar endavant també sap apostar pels avenços.» I quatre: «La crisi pot frenar els avenços, però cap obstacle no pot res contra l'esforç col·lectiu dels que gosen mirar endavant.» Com es pot veure, són quatre exemples carregats d'esperit positiu. És clar, haurien pogut ser tot el contrari, però la fusta d'aquesta llengua és aquella amb la qual es construeixen els ponts que ens porten, tant si es vol com si no es vol, cap a un futur resplendent.