Catalunya, ‘patrimonio nacional'
Per les classes dirigents de Madrid –de procedència castellana, gallega, andalusa, aragonesa o basca– Catalunya forma part del patrimoni heretat dels seus avantpassats, que han de gestionar. Ni Espanya plural, ni federalisme asimètric, ni relació bilateral –de tu a tu–, sinó un govern central que mana i uns súbdits que obeeixen. Sempre ha estat així. Només cal veure el mínim paper que han tingut els catalans en el govern de l'Estat. Com diu una bona amiga, quan es parla d'autodeterminació no ens referim a una petició de divorci, ja que quan una parella se separa és perquè abans ha estat enamorada, i en el cas de Catalunya i Espanya no hi ha hagut mai enamorament previ. Des del 1714, hi ha una Espanya d'arrel castellana que mana sobre el que considera el seu territori natural.
Recordo quan el president d'Endesa, Francisco Pizarro, l'any 2005, va rebutjar l'oferta de compra de Gas Natural i va anar a buscar els alemanys perquè fessin un contraoferta. “Antes alemana, que catalana”, va dir. Les classes dirigents i una bona part del poble de Madrid no poden acceptar pagar el rebut del llum a una empresa catalana. Ara el paguen a una empresa italiana, després que una família madrilenya, que va fer fortuna gràcies al general Franco, s'embutxaqués uns quants centenars de milions d'euros en una jugada especulativa.
L'argument que ha fet girar la truita a molts catalans ha estat l'asfíxia econòmica, imposada a un territori que paga el desenvolupament dels altres ciutadans de l'Estat, a canvi d'unes retallades superiors. I per al govern català –que ha tingut sempre un aguant extraordinari–, la gota que ha fet vessar el got ha estat la humiliació que ha suposat haver de pidolar allò que et deuen. D'aquesta humiliació en diem popularment “ser cornut i pagar el beure”, que no és una expressió elegant, però aclaridora.
Fa segles que Catalunya és major d'edat. Es pot quedar a casa o pot anar a buscar un pis. D'això en diem el dret a decidir. Però la casa comuna és Europa i qualsevol decisió s'ha de prendre de manera civilitzada. Ho poden entendre, els europeus? Tot dependrà, en tot cas, de si ens veuen raonables, tranquils i amb ganes de dialogar, tal com ha fet el president Mas. I, especialment, si comproven que els catalans tenim consciència de comunitat pròpia, amb capacitat i viabilitat.
Les velles generacions tenim capacitat d'il·lusió, però també d'una por, resultat de 37 anys de franquisme i de 300 anys de centralisme, durant els quals hem estat sempre patrimonio nacional. Les noves generacions –i ho comprovo amb els néts– només tenen il·lusions, ja que per ells el franquisme és història. Els problemes vénen de lluny.
Només faig que repetir-me una frase que va pronunciar –en castellà– el president de l'Ateneu Barcelonès, l'historiador Josep Coroleu el 1888, fa 124 anys: “Per a què Espanya sigui Espanya, és necessari que Catalunya deixi de ser Catalunya?”
