Pinzellades eslovenes

Fa uns dies, un article d'aquest diari es titulava El mirall eslovè. També, un llibre de Xavier Solano porta per títol El mirall escocès (Deria Editors, 2007). Ambdós casos són propostes a seguir per una possible Catalunya independent, una emmirallant-se en el reeixit cas d'Eslovènia i l'altra en el futur procés secessionista escocès. No he estat a Escòcia, però si que recentment he viatjat al país balcànic. Explica l'article que, a principis dels noranta, Eslovènia tenia algunes similituds amb el cas català: era el motor de Iugoslàvia, i amb un 8% de la població generava el 23% del PIB i el 25% de les exportacions. També, en Milan, serbi i que feia la temporada d'estiu prop de Bled, m'assenyalava que “els eslovens sempre han estat els rics; quan arribaves a Eslovènia, ja t'adonaves que hi havia més riquesa”. Ara, diu que es vol venir a jubilar a la costa mediterrània.

no m'agrada fer comparacions. Cada país és un món, i la complexitat del sistema català ha de tenir la seva anàlisi particular. Sí, però, que el viatge a Eslovènia em deixa tres idees interessants per compartir de la manera com han enfocat, els eslovens, la seva vida des del 1991. En primer lloc, qualsevol país necessita mediadors internacionals que els facin d'ambaixadors a l'ombra, i els eslovens han trobat en un català l'home que buscaven pel Mediterrani. L'amic i pintor Albert Estrada-Vilarrasa, cònsol a Barcelona, ha estat d'aquelles persones que s'han cregut les bondats del país i n'han fet promoció. Jozé Andreaz, de la taverna Lecter de Radovljica, m'ho explicava d'una altra manera: “Quan els catalans sigueu independents necessitareu persones com l'Estrada, que facin el mateix que ell va fer per nosaltres el 1991; exportar la nostra imatge.”

En segon lloc, guardo especialment bon record de la visita a l'Assemblea Nacional (AN). La sala de passos perduts, abans d'entrar a l'hemicicle, està decorada amb una pintura a tot el volt que explica l'historia del país. En el moment de la independència, dues comunitats lingüístiques minoritàries van quedar dins el territori eslovè: italians i hongaresos. Totes dues, ara, tenen un escó garantit a l'AN (de 90 diputats), però sobretot tenen dret a usar la seva llengua quan es dirigeixen al plenari. “Si bé generalment no ho fan per respecte a la majoria, si que tenim traductors que podrien intervenir si calgués”, explicava el guia. Allò que a Espanya és una quimera, a d'altres països tampoc ha estat tan difícil d'aconseguir.

Tercer. Poca estona abans d'entrar a l'hemicicle, vaig poder conversar amb la presidenta de la comissió de Finances Públiques de l'AN, la socialista Alenka Bratušek, ara a l'oposició. Té al cap tot el pressupost públic, i la seva opinió sobre el futur de la UE ha de ser escoltada (encara que vingui d'un país ben petit). “Abans de plantar cara a Alemanya i demanar els eurobons, hem de fer els deures”, pontificava en la mateixa línia amb què treballa ara mateix la Comissió Europea. En resum: deixar de banda les solucions utòpiques i entendre que per moltes polítiques expansives que es demanin sempre hi haurà un pla d'austeritat a considerar. Realisme socialdemòcrata en estat pur.

Són tres pinzellades (en honor a l'Estrada), que em vénen al cap quan em parlen d'Eslovènia. La meva incursió a la vida local tampoc va ser en profunditat, però el periodista ha de saber escrutar la realitat, a vegades, amb un simple cop d'ull i parant l'orella. Em vaig limitar a fer això i a transcriure-ho per al lector. Però, al final, resumeixo el meu viatge amb una idea, la que tancava l'exposició sobre llengua i país al museu nacional: “Els eslovens, després de voler contribuir a la governabilitat dels Balcans durant anys, vam veure que havíem de fer el camí sols.” Em sona...