Desinversió

L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, recordava ahir a RAC1, una conversa mantinguda a mitjan anys 90 amb Carlos Aragonés, llavors director del gabinet de Presidència del govern de José María Aznar, en la qual aquest li va certificar per què l'Estat no invertia en la línia ferroviària entre Barcelona i València, i hi mantenia –de fet, hi manté encara– un tram important amb una sola via. Explicava Trias que Aragonés li va dir textualment que no milloraven la connexió perquè volien impedir que Catalunya i el País Valencià estrenyessin més les relacions. “Es comença per l'economia, es continua per la llengua i s'acaba per la política”, va etzibar Aragonés, ara diputat del PP al Congrés per Madrid. La conversa és ben reveladora de com l'Estat tracta Catalunya des de fa anys. Desinvertir en un país, o invertir-hi molt poc, és el que ha fet Espanya a Catalunya els últims anys. Amb el PSOE i amb el PP. Amb el PP i amb el PSOE. Una manca d'inversió que passaria per negligència si no fos que cada cop hi ha més evidències que tot plegat és una qüestió estratègica. Només així s'explica que no s'hagi fet el corredor mediterrani, que l'N-II a Girona sembli un camp de patates, que a l'aeroport de Barcelona no hi arribi el TAV o que la terminal portuària més moderna d'Europa tingui uns accessos provisionals. Una manca d'inversió que ha minvat la capacitat productiva de l'economia catalana i que, amb la crisi, ha trobat ara l'excusa perfecta. Però hi ha una diferència amb els anys 90, i és que ara Catalunya ha perdut la por. Definitivament.