Profecies i promeses

Fa pocs dies tornava de Madrid amb el TAV i, de sobte, la pel·lícula que projectaven a les pantalles del vagó es va tallar. Quan es va reprendre l'emissió l'havien substituït per una dramatització del cop d'estat d'en Tejero titulada, és clar, 23-F. Malgrat que una veu en off va explicar que el canvi era degut a problemes tècnics, un veí de seient ràpidament hi va veure una mà negra. “Això és un primer símptoma del que ens espera. És perquè ens anem preparant.”

Malgrat ser un devot de les teories de la conspiració, fa temps que vaig arribar a la conclusió que la immensa majoria de vegades no passen d'això, de teories, i que la realitat sol ser molt més prosaica i avorrida. Els plans d'un grup malèfic que dia i nit es trenca el cap per dissenyar una conxorxa per dominar el planeta pot ser un bon argument novel·lístic, però poca cosa més. Tant com les profecies apocalíptiques o les promeses de rius de mel que han proliferat últimament arran del procés obert sobre la secessió de Catalunya de l'Estat espanyol. En un moment amb tanta càrrega emocional, és lògic que uns i altres exposin els seus punts de vista amb passió i un punt de rauxa. Però quan baixi el suflé, caldrà abordar amb serenitat les expectatives que impliquen un canvi copernicà com aquest en la història de la nació. Ara és el temps dels polítics, protagonistes principals del debat que ha d'alimentar la decisió lliure i sobirana dels ciutadans. Primer les eleccions del 25 de novembre i, quan s'escaigui, el referèndum d'autodeterminació, marcaran indefugiblement el pols de Catalunya. I a aquesta cruïlla no s'hi pot arribar amb soroll d'amenaces quartereres o negacionismes radicals. Tard o d'hora les nacions són el que la seva gent vol que siguin i conculcar el dret a decidir el seu futur emparant-se amb normes resclosides, només ajorna allò que està cantat. Sobretot si els cantaires representen el 64 per cent de la legítima i democràtica representació popular.