Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

La nostra llengua és seva (2): la noruega feliç

No són catalans d'origen però no només han après el català a la Catalunya del Nord –el territori més lingüísticament descatalanitzat dels Països Catalans– sinó que l'han integrat a la seva vida i l'utilitzen cada dia. Qui són aquests visionaris? Cinc retrats d'estiu. Avui, Cillie Motzfeldt, noruega.

És un cas únic a l'administració francesa: funcionària de l'Éducation Nationale, és de nacionalitat noruega i ensenya el català. Ella riu quan se li fa notar aquesta particularitat a què s'ha anat acostumant, com s'hi han anat acostumant els altres mestres de l'escola bilingüe de Perpinyà, on treballa, i també els pares dels seus alumnes. En un primer temps, un lleu accent, tant en català com en francès, va provocar un sentiment de curiositat matisat de malfiança: és bastant excepcional, a l'Estat francès, que un mestre de l'ensenyament públic no sigui plenament francès... Aquesta malfiança, però, es va evaporar ràpidament ja que Cillie Motzfeldt va utilitzar-se ella mateixa com a exemple: una estrangera pot aconseguir dominar plenament el català i fins i tot pot viure'n... És, doncs, el model ideal, que s'ha anat assimilant en l'imaginari nord-català que, en relativament pocs anys, ha fet passar el català de llengua vergonyosa a llengua potencialment útil.

Cillie Motzfeldt va néixer en una família acomodada d'Oslo, el 1968 i, a l'inici dels anys noranta es va instal·lar temporalment a Perpinyà per tal de dur a terme una investigació universitària, antropològica, sobre els nord-catalans. El que era temporal va esdevenir, com sembla, definitiu. En aquells anys ja tenia la intenció d'aprendre el català, per estar en sintonia amb la població que volia estudiar, tot i que durant els primers mesos s'expressava en francès: «El meu nivell de francès era més bo, però ràpidament vaig adonar-me que era incongruent imposar el francès a grups d'interlocutors que, entre ells, parlaven tots català; m'havia d'adaptar jo, no pas ells.» Va inscriure's, doncs, a cursos de català per a adults i pocs mesos després ja començava a tenir converses en català. Do de llengües? Facultat innata dels escandinaus al poliglotisme? Més aviat, un sistema d'aprenentatge molt precoç i obert, que encoratja els aprenents a fer faltes i a no considerar les llengües com a monuments històrics sinó com a matèria sensible i joiosa... És clar, en el seu cas, cal afegir-hi una motivació sentimental. Cillie Motzfeldt va «perdre la mirada exterior» o, com ho deien els antropòlegs francesos, es va «canaquitzar» (de «canacs», els habitants de Nova Caledònia), és a dir, que es va integrar al medi que venia a estudiar. I això, per una història d'amor, que encara dura, amb un professor de català. Ella riu, de nou: «Si quan vivia a Oslo m'haguessin dit que tindria fills catalans, hauria estat ben sorpresa...» És una manera de reconèixer que sense el català no seria ben bé el que és ara: «sí, aquesta llengua m'ha enriquit, és indubtable, ha afegit matisos a la meva personalitat». I, aleshores, quina visió pot tenir una antropòloga noruega però catalanitzada del català d'avui, a la Catalunya del Nord? «Més enllà del problema de la transmissió familiar, que ja no funciona, el que vull remarcar és que en aquests vint anys que fa que sóc aquí, he vist com la llengua ha guanyat prestigi, entrar a les escoles, i ha passat a l'àmbit públic. Avui els polítics han de dir que se n'ocupen; com a mínim, hi ha un discurs sobre la llengua que, fa vint anys, no existia». És conscient que res no està guanyat i, que, al contrari, el català es parla menys, però Cillie Motzfeldt se sent amb el deure de la felicitat i, per això, està disposada a col·laborar perquè la realitat sigui més bonica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.