Opinió

DES DE L'ESTANY. ANDREU MAS. [email protected]

Els motius per a una ordenada rebel·lió (I)

A hores d'ara no sé si trobaríem gaire gent que no admeti que el projecte d'Espanya com a estat plurinacional ha fracassat. De fet, no crec que hagi estat mai, realment, damunt la taula dels espanyols. Una altra cosa som els catalans; la història recull una llarga col·lecció d'intents nostres que van des de la proposta de construir un estat federal fins a una confederació ibèrica (que inclouria Portugal), passant per l'etern intent de redimir Espanya a partir dels valors catalans del treball, el seny i l'emprenedoria. No ens n'hem sortit.

Ni han aconseguit gran cosa els ministres que han format part del govern espanyol des dels temps de Ferran VII. Ho descriu a la perfecció Josep Maria Ainaud de Lasarte a Ministros catalanes en Madrid (Planeta, 1996) quan diu "l'anomenat nacionalisme polític català és, en el fons, una forma de regionalisme que aspira a intervenir en el govern de Madrid amb la intenció de portar a Catalunya les engrunes de poder que han caigut sota la taula mentre es feien els pactes. Així ha estat sempre pel que fa al paper dels ministres catalans a Madrid". Els ministres sempre han fet el que tocava, ser conseqüents amb qui els pagava el sou fent un paper tan trist com el dels diputats socialistes catalans, que no representen els interessos de Catalunya, sinó els del PSOE (i no és ben bé el mateix, oi?).

El pas del temps ha portat fins i tot l'expresident Pujol a reconèixer que si bé la política del "peix al cove" era l'única que era possible en un moment històric ara ja no serveix de res.

Ras i curt. No ens volen entendre. No ho han volgut mai. Malgrat que encara ara el govern de la Generalitat vol continuar negociant amb Madrid allò que ni el PSOE ni el PP acceptaran, que és el concert econòmic. Espanya no facilitarà res de res que permeti a Catalunya una no-dependència de Madrid. Ja ens ho van demostrar amb l'Estatut. No s'acaba d'entendre que CiU ens vulgui fer passar per una altra llarga marxa, que l'únic que farà és acabar de desgastar el país i, en el seu cas, erosionar-lo políticament.

El president Mas s'equivoca i defraudarà els que van creure que des d'una opció més ordenada que la del tripartit podríem anar més lluny, que era possible que CiU fes una deriva cap a una defensa real del dret a decidir.

Els partits catalans han demostrat que, a dia d'avui, no poden ser l'instrument per portar el país a la consecució d'un estat propi. Mas va parlar fa temps de la maduresa del poble català, però la que no està madura és la política catalana, començant per l'infantil espectacle de l'independentisme polític. Els nostres representants són víctimes d'una síndrome d'Estocolm que els impossibilita actuar de motor del canvi que aquest país necessita, ara ja, per sobreviure econòmicament.

Per això ha arribat el moment que la societat civil s'organitzi i porti el país a fer un salt que és possible i imprescindible. En els tres pròxims articles intentaré explicar amb dades i estudis fonamentats que un estat català és possible dins la Unió Europea. No és una qüestió de fe. És convicció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.