Tasmània, un genocidi i setze lingüicidis

Per comparació a la seva enorme veïna australiana, l'illa de Tasmània pot semblar un illot i passar, doncs, bastant desapercebuda. La seva superfície és, però, equivalent a la d'Alemanya, Àustria i Suïssa reunides. I si durant molts anys la seva principal virtut semblava haver estat la terra de naixement d'Errol Flynn, es podria dir que la seva aportació més important al coneixement de l'ésser humà per l'ésser humà és lligada a la rapidesa amb la qual els europeus van ser capaços d'anihilar la població autòctona, present a Tasmània des de feia trenta-cinc mil anys... Si bé els europeus van tenir coneixement de l'existència d'aquesta illa al segle XVII, no va ser fins al 1803 que s'hi va crear el primer estament fix, quan el govern britànic hi va instal·lar alguns soldats, que tenien com a missió principal d'impedir als francesos de reivindicar la propietat d'una illa coneguda en aquella època com a Terra de Van Diemen pels europeus i Palawa pels seus habitants primers. Un segle més tard, molt exactament el 1905, va morir l'última aborigen no mestissa de l'illa. Segons els criteris de les Nacions Unides, es tracta, doncs, d'un genocidi. El fet que la població autòctona fos numèricament molt modesta: entre deu i quinze mil persones a l'inici del segle XIX, no canvia res a la magnitud del crim.

Aquests aborígens, ocupant una extensió de territori tan gran en relació amb el seu nombre, havien desenvolupat societats bastant diferents les unes de les altres i, com gairebé arreu del Pacífic, hi proliferava la diversitat lingüística. Els lingüistes han avaluat en setze el nombre de llengües parlades en aquesta illa. I, és clar, amb els parlants van morir les llengües parlades. Durant molts anys es va dir que l'última nadiua de Tasmània va ser Trugernaner –també coneguda com a Truganini–, morta el 1876 i trossejada pels metges que van estudiar el seu cadàver i exposar el seu esquelet al Tasmanian Museum, on va quedar fins al 1976, quan, per fi, les autoritats van acceptar que les seves restes fossin incinerades i llançades al mar, tal com ho havia demanat. De fet, però, sembla que l'última aborigen no mestissa va ser Fanny Cochrane Smith –es desconeix el seu nom aborigen–, que va morir el 1905. El govern local, que va reconèixer oficialment la seva poc envejable situació ètnica, va atorgar-li el 1889 cent vint hectàrees de terreny i li va atorgar una renda vitalícia de cinquanta lliures. Entre aquestes dues dones existeix una mena de rivalitat post mortem sobre el dubtós privilegi d'haver estat l'última tasmaniana no mestissa. Sembla que Fanny Cochrane Smith sigui considerada per alguns com massa assimilada per constituir un bon símbol, mentre que Trugernaner, que era, a més, la filla del cap de la seva tribu, tenia un incontestable caire ferreny que la fa ser més apta a la simbologia de la resistència cultural i ètnica.

Existeix, en tot cas, un enregistrament de la veu de Fanny Cochrane Smith, gravada en un cilindre, en què parla i canta una llengua morta fa una mica més d'un segle (es pot escoltar al lloc web de Sounds of Australia: www.aso.gov.au). Una llengua, però, que alguns descendents dels aborígens, tots mestissos, intenten recuperar. Han creat una mena de tasmanià comú, barrejant allò que s'ha pogut conservar de diverses llengües de l'illa, fins a crear el palawa kani. Aquesta llengua, a la vegada antiga i novella, no és reconeguda oficialment per l'estat australià però la poden aprendre, en cursos extraescolars, tots aquells que pensen que «waranta palawa, milaythina nika»: ‘Aquest país és tots nosaltres, i tots nosaltres som aquest país.»'