Sherlock Holmes i les fades de paper

Si admetem com a cert el tòpic una mica desgastat que diu que una imatge val mil paraules, cal admetre també que una imatge mentidera menteix mil vegades més que una paraula mentidera. Així doncs, m'atreveixo a fer una incursió en el camp de la imatge considerada aquí, si fa no fa, com una llengua particular. I, de la infinitat d'imatges manipulades que han estat posades en circulació des de l'inici de la fotografia, les més commovedores per la seva ingenuïtat podrien ser les que van enganyar Sir Arthur Conan Doyle, el pare de Sherlock Holmes. Les més commovedores i, per tant, també les més esfereïdores, ja que la facilitat i la manca de mala fe amb la qual va ser dut a terme aquest engany demostra per contrast a quin punt deu ser fàcil enganyar quan hi ha desig conscient, malèvol i sistemàtic de manipulació.

Era l'any 1917 i Conan Doyle, als cinquanta-vuit anys, intentava apartar-se de la fama una mica feixuga del seu heroi literari conreant l'espiritisme. En aquella època, l'art de dialogar amb els morts era un art bastant estès, practicat per escriptors, polítics i prínceps d'arreu d'Europa, un art que havia conegut una revifalla per les matances de la Primera Guerra Mundial. Conan Doyle, doncs, havia escrit articles sobre la seva fe no només en la vida després de la mort sinó sobretot sobre la facultat de morts i vius a comunicar entre ells. I, un dia, va sentir a parlar del cas d'Elsie Wright i Frances Griffiths, dues cosines que vivien a Yorkshire i que havien aconseguit fotografiar fades. Fades de debò, però fades celtobritàniques –que no tenen res a veure amb les ferrenyes dones d'aigua del Pirineu ni amb les padrines glamours dels estudis Walt Disney–, és a dir fades minúscules, dones però també homes, que constitueixen un poble autònom, que els anglesos anomenen fair folk. Així doncs, els boscos britànics estan poblats per aquests éssers màgics, generalment benvolents i una mica tímids; i dues noies de setze i deu anys, gràcies a la seva gentilesa natural, van aconseguir que apareguessin a la plena llum del dia. I que es deixessin fotografiar. Existeixen cinc fotografies conegudes d'aquests éssers, que ballen o saluden una o altra de les noies.

Va caldre que passessin més de seixanta anys perquè totes dues reconeguessin, al final de la seva vida, allò que sembla evident: es tractava d'un muntatge. Les fades en qüestió havien estat dibuixades, retallades i plantades dins l'herba amb agulles de barret. I deu ser per això que la seva roba i el seu pentinat corresponen exactament a la moda imperant en aquella època... Però Conan Doyle va creure en elles, i ho va escriure sovint, per exemple al Strand Magazine, el 1920: «El reconeixement de la seva existència sacsejarà l'esperit materialista del segle XX, el farà sortir del seu camí fangós i li farà admetre que hi ha encant i misteri dins la vida mateixa.» Com ho va dir un periodista escèptic, en aquest cas precís Conan Doyle va demostrar una facultat de deducció que el fa semblar molt més al doctor Watson que a Sherlock Holmes.

Temps era temps, dues adolescents podien manipular l'opinió pública perquè es devia considerar que una foto era una foto i prou. Avui, astuts com hem esdevingut, no ens deixaríem enganyar tan fàcilment. Crec. Probablement. Aneu a saber.