Escarni i burla
de garantir és un percentatge i no
un total absolut, què hi té a veure que hi hagi més o menys diners?
Diumenge passat va ser un dia dens i intens. Especial. Si voleu poc diumenge, i això ja és normal quan s'encara la recta d'una campanya d'eleccions. Ressonen encara els discursos del consell nacional del PSC que va elegir Pere Navarro candidat. La calidesa i el compromís de Montserrat Tura, evocant la millor tradició del socialisme i del catalanisme d'una banda, i el sentit pragmàtic marcat per la immediatesa electoral de Pere Navarro. És una projecció impossible i mai no sabrem si en unes primàries obertes els resultats que apuntaven les enquestes dels diaris, més favorables a Tura, s'haurien confirmat. Sempre ens quedarà el dubte de saber si el PSC, en el seu consell nacional, va mostrar una piràmide invertida respecte a l'estat de l'opinió general.
Però el dia era farcit de temes centrals de l'agenda política i estava marcat per la preponderància de les informacions, que subratllaven el furor constitucional del Partit Popular. D'una banda, les crides a la unitat de Mariano Rajoy, insistint en el fet que en un món global qui pot tenir interès a crear fronteres?, i, de l'altra, els esforços del ministre Cristóbal Montoro i del secretari d'Estat Antonio Beteta per fer-nos combregar amb rodes de molí, insultar la nostra intel·ligència i demostrar-nos un nivell d'estultícia difícilment superable.
El mateix diumenge, com si fos per tancar el cercle argumental, ens va oferir un 30 minuts de TV3 sobre els problemes de l'N-II a Girona, que podria esdevenir el símbol màxim, el paradigma, de les reiterades preses de pèl de l'Estat a Catalunya. Algun dia agafaré el fil fràgil de l'evolució del socialisme català i entraré en les giragonses i els replecs de la seva evolució.
Però avui em vull concentrar en la relació que s'estableix entre la política i les opinions del PP, d'una banda, i la realitat concreta dels problemes d'infraestructures a Catalunya. Qui diu l'N-II, diu els accessos ferroviaris a l'aeroport de Barcelona des de Sants, el viaducte inacabat sobre el Llobregat, la variant de Vallirana o, sobretot, els accessos viaris i ferroviaris al port de Barcelona, que han adquirit notorietat amb motiu de la inauguració de la nova terminal de Hutchinson al moll Prat del port. En tots els casos estem parlant d'obres començades i aturades, o d'obres projectades i licitades sense començar i sempre obres d'imperiosa necessitat per al normal desenvolupament de l'activitat econòmica d'un territori que fa una de les contribucions més destacades al PIB de l'Estat. Costa d'entendre que en temps de crisi i de grans dificultats les autoritats del Ministeri de Foment i el govern d'Espanya insisteixin a mantenir un dogal que ofega i frena el creixement d'una zona on la inversió privada ha anat sempre davant de la inversió pública. Sembla que es vulguin posar dics de contenció, frens, més que generar estímuls per a la creació de riquesa.
Recordo ara que fa uns anys a València, i en un acte sobre el corredor del Mediterrani, els directius de tres fàbriques de cotxes –Ford, Seat i Nissan– van dir amb una claredat aclaparadora que o es resolia aviat el tema del corredor i s'establia una línia de mercaderies eficaç fins a França en ample internacional o acabarien no tenint altre remei que tancar i portar les seves factories a d'altres territoris amb més facilitats de transport i moviment de les mercaderies. Els components cap a dins i els cotxes acabats cap enfora.
Sembla lògic concentrar les inversions on hi ha una demanda assegurada i insatisfeta, on hi ha una inversió privada que ha passat al davant, i on el retorn a la hisenda pública en forma d'ingressos està més que garantit. Però aquesta racionalitat no existeix i les autoritats espanyoles ens mostren, una vegada i una altra, una actitud de prepotència i menyspreu que sembla un afront a les autoritats europees que ens examinen amb lupa i que no troben la correspondència que ens reclamen per tal de començar a exercir una tutela intel·ligent. Ras i curt, els pressupostos generals de l'Estat per al 2013 cauen, un cop més, en la irracionalitat de seguir invertint, més i més, on no cal i no invertint on cal. Però l'escarni màxim no se situa solament en aquesta flagrant contradicció. La burla l'hem de trobar en l'incompliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, en el fet que els pressupostos no compleixen amb un nivell d'inversions que queden molt per dessota del 18,8 de l'aportació al PIB espanyol que fa Catalunya.
Les explicacions del ministre i el secretari d'Estat ratllen la provocació i mostren un grau de cinisme extrem, perquè no els vull considerar tan ignorants. Beteta ens diu que les comunitats s'han de deixar de romanços i concentrar-se en la sanitat i l'educació, i Montoro justifica l'incompliment, que reconeix, de l'Estatut amb l'argument que em sona molt familiar, que “no hi ha diners”. Però si el que es tracta de garantir és un percentatge i no un total absolut què hi té a veure que hi hagi més o menys diners? Hi ha els que hi ha, i amb aquests que són els que deuen figurar en els pressupostos generals de l'Estat com a total d'inversió, només deu caldre una senzilla regla de tres i deduir-ne el 18,8% i aplicar-lo a Catalunya. Distribuir territorialment i percentualment els diners que sí que hi ha. Però no, resulta que ens prenen per ximples i que el que hem de fer és entendre les penúries de l'Estat i deixar que aquest malgasti on li plagui, incompleixi les lleis que en un altre sentit exhibeixen com la garantia per impedir un major grau d'autogovern per a Catalunya i el seu lliure exercici de l'autodeterminació.
M'inclino a pensar que si Montoro i Beteta no saben calcular el 18,8% de la misèria i invertir-lo a Catalunya i s'excusen en la manca de diners és que el seu nivell de matemàtiques és tan miserable que avui no passarien cap de les revàlides imposades i ressuscitades pel seu company del Consell de Ministres, el ministre Wert.
