T'estimo per ordre governativa

Observo al meu entorn una gran onada d'amor a Espanya, un tsunami com es diu ara. Creix a mesura que els catalans ens llevem cada dia sota un gruix de diagnòstics conspicus, d'anàlisis espaterrants, de profecies apocalíptiques, de consells paternals, de noves clarícies. Des de l'altra banda tot és diàfan, tothom es té per doctor en la matèria i es permet donar lliçons magistrals. Aquesta pluja de renys i consells ens ha fet descobrir que no sabíem res de nosaltres mateixos, i que, gràcies a la clarividència d'observadors objectius, tot just ara comencem a entendre com som.

Però ningú no és tan persuasiu com els que invoquen les lleis. Aquest argument és en realitat una declaració d'amor. Et diuen: estima'm perquè sí, perquè ho dic jo i perquè és un precepte legal de primer rang i no cal donar-hi més voltes. Doncs muts i a la gàbia. I a estimar amb alegria. I a complir de grat amb el dèbit conjugal. Perquè no hi ha res de més plaent a la vida que estimar amb un bon fonament jurídic. D'això, se'n diu passió constitucional, que és aquesta mena de febre eròtica que jo observo al meu voltant. Sobretot d'ençà que la gent se sent més protegida, més segura perquè l'exèrcit garanteix el manteniment de l'ordre constitucional.

Estimar per ordre governativa, sense esperar res a canvi, és la quinta essència de l'amor, i encara més a punta de baioneta. Jo hi veig una influència de les novel·les que han posat de moda un porno domèstic basat en la relació sadomasoquista. Pega'm! Fes-me mal! Així, sí! Més, per favor! Ah, quin plaer més intens experimentem els catalans quan ens humilien amb totes les de la llei! Quina gran dominàtrix és l'Espanya que ens amenaça amb el fuet (o el BOE, que és el mateix)! Com ens agrada que ens maseguin! La xerrameca dels discursos no ens fa ni fred ni calor, però les intimidacions ens tornen bojos. Més, més! Ara sí que t'estimo! Ai! Ui! Aaaah!