Tot per la superació

L'acomiadament de la seleccionadora espanyola de natació sincronitzada, Anna Tarrés, ha tornat a revelar les bases destructives que hi pot haver darrere d'alguns esports d'elit i darrere d'aquests breus instants d'èpica damunt del podi. En paral·lel a les importantíssimes funcions socialitzadores de l'esport de base, l'esport d'elit és una forma sagrada de la nostra època. I en nom dels objectius inherents a l'esport d'elit s'han justificat tots els mitjans: militarització dels entrenaments, supeditació de tots els valors de la vida a un sol valor (el de la superació esportiva), nacionalitzacions prêt-à-porter d'atletes d'elit, inversions públiques majúscules, pràctiques que posen en risc la integritat física, moral i psicològica dels esportistes...

Seria un error circumscriure aquests tipus d'abusos exclusivament al món de l'esport. El credo d'una competitivitat i una superació cegues és d'una aplicació global. I no només es dóna en el camp de l'esport. També es dóna en el món de l'empresa privada, en les empreses públiques gestionades per aquesta temible subraça de tecnòcrates que ja no argumenta des de cap angle de l'ètica sinó que només ho fa des d'una suposada concepció teològica de l'eficàcia, i també es dóna en els nous discursos hegemònics de la pedagogia o en els dominis pretesament immaculats de la cultura (ciència, literatura, música, art, universitat...). ¿Quantes persones (treballadors, estudiants, docents, esportistes i fins i tot aturats...) no són víctimes d'aquests valors de competitivitat i de superació enaltits com a valors suprems i inqüestionables? ¿No ens hem begut l'enteniment? ¿Hi pot haver algun objectiu més elevat que la dignitat, la felicitat i l'equilibri de les persones? En un assaig del lluminós John Gray es relata aquesta vinyeta realista: la desolació d'uns pares que després de perdre un fill de 23 anys en un accident de trànsit fan recompte de tots els severíssims sacrificis (càstigs, dureses, ambicions desmesurades, internats...) que van imposar al seu fill. “Ell nostre fill, encara que a contracor, ho complia tot, per agradar-nos. Ara sabem que tot allò era salvatge i que res valia vertaderament la pena” reflexiona desconsoladament el pare.