Sí que es pot

“De la indignació a l'acció!”, va cridar la portaveu de la PAH, i el grup d'afectats i voluntaris concentrats per evitar el desnonament ho van corejar amb convicció. De fet, mentre ho estaven corejant també ho estaven practicant, i en Rómulo, visiblement agraït i commogut per l'agitació solidària que a aquelles hores del matí l'esperava a peus de casa seva, s'abraçava a uns i altres. Havia passat la nit acompanyat, ja havia vençut l'hora en què havia d'arribar la comitiva judicial i l'amenaça encara no s'havia concretat. Una estona més tard sabria que tampoc en aquella quarta temptativa el forçarien a deixar el pis; que Bankia, al darrer moment, presentaria un escrit al jutjat per sol·licitar que el desnonament s'ajornés i que, a més, se li oferiria la possibilitat de condonar el deute si en un període de tres mesos l'abandonava.

La premsa recolliria la seva versió dels fets, la televisió l'entrevistaria, ell tindria l'oportunitat d'explicar-se, de parlar dels tractes abusius, de la demanda que ha presentat per estafa contra l'entitat financera, i els espectadors i els lectors podrien, per una vegada, avaluar la dimensió humana d'un assentament comptable i el drama personal i familiar que pot desencadenar la maquinària implacable d'un model econòmic sense escrúpols i d'un sistema polític al qual, massa sovint, costa trobar l'ànima. “No oblideu que estem en una acció i que si es presenta la policia tothom ha d'ocupar el seu lloc!”, va advertir la portaveu. Però la policia no es va presentar. La defensa de la legalitat també és un principi mal·leable i quan els vents electorals remouen l'aire les exhibicions de crueltat no són recomanables, especialment si es fan en nom d'una entitat amb el prestigi i la legitimat de Bankia. Res de tot això estava escrit, ni els desnonaments frustrats –el d'en Rómulo i la seixantena que s'han aturat a la demarcació–, ni la premsa, ni el rostre humà de la notícia existirien si no existís la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. No era aquest el destí que havien previst les forces que governen el món i per això es perfectament comprensible que dimecres, al barri de Sant Narcís, en Rómulo arrenqués a cridar amb un punt d'eufòria: “Sí que es pot!” Ell n'és un testimoni. Es pot quan es té raó, quan s'actua des de la superioritat moral, quan es lluita des de la unitat, quan es burxa en les contradiccions i la mala consciència del sistema, quan es tenen sempre presents els objectius. La PAH és un exemple magnífic i aquell matí, amb la mel d'una petita victòria als llavis, era el moment perfecte per presentar la Xarxa pels Drets Socials gironina. Una organització ciutadana que reuneix diverses entitats, ONG solidàries, partits polítics i sindicats, disposats a lluitar per l'habitatge, l'educació, la cultura, la sanitat o els drets laborals. A combatre per drets socials inexistents o per drets que amb el pretext de la crisi ens han segrestat amb una violència que no té aquest nom. Convençuts que, en efecte, es pot.