Caldrà fer foc nou
L'endemà de fer-se públic el manifest Per una esquerra catalana forta i majoritària... un membre qualificat de la direcció del PSC deia en una entrevista que “el que defensa aquest manifest és el mateix que proposa tot el partit”. A hores d'ara ja no podem permetre que es jugui més amb les paraules, i menys encara amb el que volen expressar. I sobretot no podem permetre que s'ofengui la intel·ligència política de la ciutadania i la dels que hem signat el manifest. El discurs d'avui del Partit dels Socialistes de Catalunya no està en sintonia amb la voluntat d'afirmació nacional que inspira tot el document. I està en el seu dret de discrepar-hi.
D'entrada cal deixar clar que el manifest ni estava signat només per militants socialistes ni anava adreçat directament a aquest partit. El ventall és molt més ample. És veritat que hi ha militants rellevants del PSC que han aprofitat l'avinentesa per interpel·lar un cop més la direcció del seu partit per treure'ls de la indefinició i poder encarar el repte de la causa nacional: dret a decidir, dret a l'autodeterminació, voluntat d'assumir el camí viable i democràtic cap a la construcció de l'estat propi si aquesta és la voluntat del poble de Catalunya... Però que quedi clar que el manifest anava adreçat a l'opinió pública, a la ciutadania que en la manifestació de la Diada va demostrat que l'activisme i el compromís polític no s'exhaureixen en el marc de les estructures de partit sinó que tenen altres espais potents d'expressió i de pressió que esdevenen decisius en moments determinats per capgirar les coses i fer caure murs que semblaven insalvables.
Com articular políticament això? Artur Mas ho va tenir molt clar l'endemà mateix de la Diada: eleccions plebiscitàries per aplegar una majoria àmplia que faci viable el referèndum /consulta sobre l'autodeterminació de Catalunya. Paral·lelament, ciutadans aplegats sota un referent d'esquerres expressem també la necessitat de convertir en projecte polític la voluntat de sobirania expressada pel poble de Catalunya afegint-hi, però, una irrenunciable condició: que la causa nacional estigui indissolublement lligada a la causa social. Són dos reptes que l'esquerra sap que no es poden resoldre separadament. Si un dia es trenca la cohesió social no hi haurà sortida democràtica per a la causa nacional. Focalitzar el debat en aquests dos eixos serà el repte de les esquerres en la propera campanya electoral.
Però s'ha de reconèixer que el primer partit de l'oposició, el partit dels socialistes, arriba al combat tocat pels vells dimonis familiars. La crisi interna sembla que no ha tocat fons. Els que hem tingut complicitats al llarg d'aquests anys amb el PSC sentim des de fa un temps que alguna cosa s'està esquinçant fins al punt d'arribar a un punt de no-retorn. Els silencis, les absències, les contradiccions, els condicionants de Ferraz... han anat minant la confiança d'un ampli ventall de militants, simpatitzants i electors tradicionalment fidels al PSC que en massa ocasions han hagut de compartir el lament de la cançó de Lluís Llach: “No és això, companys, no és això pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això.”
La crisi del PSC podria deixar orfes de referents polítics una capa molt àmplia de l'electorat d'esquerres. I això el país no s'ho pot permetre. Si s'apaga una torxa se n'ha d'encendre una altra. Caldrà fer foc nou. Catalunya necessita com mai una esquerra nacional identificada amb els interessos del país sense hipoteques en la seva actuació i en la seva representació, capaç de constituir-se en alternativa al nacionalisme conservador de la dreta. I com que en política la necessitat s'ha de traduir en compromís, el pas immediat i inajornable és participar activament, des d'ara mateix, en el desvetllament i l'articulació d'un ampli espai polític d'esquerra que pugui exercir d'opció alternativa viable i pugui esdevenir l'expressió del catalanisme progressista d'avui. Així ho entenem molts dels signants del document i així ho reclamen les adhesions al mateix document, que han doblat ja el nombre dels primers signataris. Els vells amics diran, com la cançó, que ara cal esperar. “I esperem. Ben segur que esperem. És l'espera dels que no ens aturarem fins que no calgui dir: no és això.”
