Hotels o seus d'empreses
La seu del que va ser Banca Catalana, al Passeig de Gràcia de Barcelona, obra dels arquitectes Tous i Fargas, es convertirà en un hotel. L'oficina bancària del BBVA es mantindrà, però no la resta de l'edifici. Els arquitectes van dibuixar les quatre barres a la façana, però tan discretament que poca gent se n'ha adonat. Va ser el segon edifici comercial en què va onejar una bandera catalana durant el franquisme, després d'El Corte Inglés, gràcies a una concessió del governador civil, Tomás Garicano, el 1969.
No és l'única seu social d'una empresa catalana desapareguda, que es transforma en hotel. En conec dues més, a Barcelona: la de Tabacs de Filipines, a la rambla dels Estudis, i la de la Companyia d'Indústries Agrícoles al carrer de Balmes, que fa xamfrà amb el carrer Mallorca. Per justificar el canvi, es pot dir que les grans empreses supediten la imatge que dóna un gran edifici al centre de la ciutat a les majors despeses que suposa, si la nova seu està en un barri.
Però és una veritat a mitges. Tots els barcelonins coneixen on és la seu de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, i els sabadellencs, la del Banc de Sabadell, que ara és Banc Sabadell perquè pel camí ha perdut la preposició. Les dues entitats financeres han canviat la seu original per una altra, més allunyada del centre històric, però ben vistosa i amb més capacitat.
No tinc res contra els hotels, ni el turisme, però sí que lamento la desaparició de tantes grans empreses. No he esmentat l'edifici que, per mi, encara és la seu social de la Cros, al Passeig de Gràcia, xamfrà amb Aragó, perquè no hi ha un hotel sinó botigues de robes. La Cros era la primera empresa química catalana i de l'Estat que es va fusionar amb la segona i ara és Ercros, encara prou important però a un altre nivell.
Només tenim una gran empresa catalana, que és La Caixa. Després en vénen d'altres, que depenen de la Caixa, el Banc de Sabadell i poca cosa més. Per comptar-les, amb els dits d'una mà n'hi ha prou. Les altres han desaparegut. I darrere la seva història hi trobem, de manera barrejada, el centralisme de l'Estat, l'acció política anticatalana i, sobretot, la manca de capital i poder polític, que caracteritza els empresaris catalans. També accepto la badada o la manca de visió d'alguns gestors.
A Catalunya no hi ha grans empreses perquè no hi ha grans capitals i perquè les que s'havien consolidat van ser fàcilment escapçades perquè no hi havia ningú que hi manés. Un país com Catalunya hauria de tenir 3 o 4 grans empreses i només en té 1. Espero que La Caixa es mantingui molts anys però hauria d'estar més acompanyada.
En canvi, tenim hotels, que fan molta patxoca, en què dormen turistes distingits, on fa uns anys es reunia el consell d'administració i es prenien decisions que afectaven el treball de milers de persones.
