No us heu entès, però gràcies

Lamentablement, ningú va quedar gaire sorprès del fracàs de la negociació entre partits independentistes per formar una candidatura unitària per a les eleccions del 25 de novembre. Jo mateix vaig fer la ironia que ja havia estat un èxit que no hi hagués hagut morts i ferits entre els participants a la trobada, tenint en compte la tradició de baralles, punyalades metafòriques i escissions que ha caracteritzat històricament l'independentisme català. Però després de la decepció anunciada que molts vam sentir dijous passat, i encara més divendres al matí quan tots van donar la seva versió irreconciliable respecte a l'altre, vaig sentir unes ganes irrefrenables de ser comprensiu amb ells. De donar-los les gràcies. Perquè malgrat tot, a pesar de les discussions essencialistes, de les punyalades metafòriques però letals, de les mil-i-una escissions, són un grapat de gent que ha mantingut encesa la flama de l'independentisme. A molts d'ells, a més, se'ls ha qualificat de friquis, també amb bona part de raó en molts casos. I més ara que sembla que ser independentista és el que vesteix més, sobretot si veus segons quins polítics, escoltes segons quins tertulians i llegeixes segons quins diaris. Per tot això vull dir que ara, el més fàcil, és acarnissar-se amb els partits i els polítics independentistes de tota la vida. Jo sóc el primer que n'he tingut la temptació. Però tot i que em sento decebut, em penso que els hem de donar les gràcies. Per haver-se equivocat estratègicament, per haver anat fent menudalla partidista per petiteses que els semblen dogmes, però sobretot, sobretot per no haver renunciat mai a l'objectiu de portar Catalunya a la sobirania. Perquè molts d'ells ho han convertit en un objectiu vital i la seva vida ha estat condicionada a aquesta idea indestructible. Perquè no han perdut mai la fe.

Per això penso que ara no s'han posat d'acord, sí, per personalismes i per llistes i per odis passats. Però també, i potser ni ho saben, perquè han viscut tan intensament la seva vida contra corrent durant tants anys, que ara que el vent bufa a favor encara estan descol·locats i no han trobat encara el seu lloc al món, al món que se'ns obre. Això sí, seria millor anar-hi amb ells sumant. Hi ha temps?