Escòcia

Va ser el 1603 que Escòcia i Anglaterra es van unir sota una mateixa corona però no va ser fins al 1707 que els parlaments de Londres i Edimburg es van fusionar en un de sol. Els escocesos han estat servidors de l'imperi com a militars, administradors, governadors i diplomàtics, fins i tot més que el mateixos anglesos, que s'han dedicat majoritàriament als negocis i a la política. Anglaterra ha estat sempre el centre del poder i la riquesa del Regne Unit. A l'inici de segle XX el que unia els treballadors de Glasgow, un dels centres industrials més importants de la Gran Bretanya, eren les lluites socials, més que el nacionalisme. L'Església d'Escòcia, formalment separada de l'Església anglicana, no és un centre especial de poder i influència social i pateix d'un paral·lel i decreixent seguiment per la ciutadania.

El 1974 el partit nacionalista escocès, l'Scotish National Party (SNP) es va fer present amb una certa força, encara minoritària, en les eleccions generals al Parlament de Westminster, i havent estat Escòcia una àrea de votants majoritàriament laboristes, tant aquests com els conservadors van tàcticament donar suport a un enfortiment de l'administració local, “home rule”, per atreure votants i demostrar suport a l'incipient sentiment nacional. Encara que en el referèndum la votació va ser majoritàriament a favor del retorn del poder local a Escòcia, “devolution”, no es va assolir el necessari 40% de participació per fer-lo vàlid.

Als noranta la situació era diferent: el laborisme de la tercera via de Blair, amb clara intenció d'evolucionar al centre, va intentar atreure un electorat escocès majoritàriament socialdemòcrata i va celebrar un nou referèndum sobre la “devolució dels drets escocesos” que va tenir el suport de les tres quartes parts de l'electorat i va restablir el Parlament escocès a Holyrood. Les primeres eleccions van donar un gran resultat per als laboristes i socialdemòcrates en reconeixement per la restauració del Parlament i govern autònoms. En les eleccions del 2011, la visibilitat del SNP, amb presència al Parlament autònom, i els problemes dels laboristes en un final de cicle va atorgar a l'SNP la majoria al Parlament i en el govern autonòmic amb un missatge polític més basat en l'estat del benestar que en reivindicacions nacionals. La contribució a aquest enfortiment nacionalista no és aliè al president Salmond, una de les figures més atractives de l'escena política britànica. Ha dit: “La independència no és només un fi en ella mateixa, sinó una manera de fer créixer l'economia escocesa amb més vigor i sostenibilitat, un mitjà pel qual Escòcia pot ocupar el lloc que li pertoca a la comunitat internacional, i la millor manera com els escocesos poden satisfer les seves legítimes aspiracions i desenvolupar el seu potencial.”

És difícil buscar diferències ètniques, culturals i religioses, no n'hi ha de llengua, entre Escòcia i la Gran Bretanya, i és per això que el missatge polític de l'SNP es deriva de la millor gestió pública si els escocesos s'administren a si mateixos. En cap moment l'SNP ha plantejat abandonar la corona, la lliura, l'OTAN o la UE, i és per això que la fermesa i voluntat amb què es planteja el referèndum es fa compatible amb l'afirmació que res transcendent passarà si Escòcia decideix separar-se del Regne Unit, qüestions que conceptualment contenen una certa dosi d'incongruència. Sigui el resultat del referèndum a favor o no de la independència, és evident que la situació d'Escòcia serà després d'aquest fet una altra i que la implantació política de l'SNP en sortirà reforçada.

Les reserves de gas i petroli al mar del Nord són una font d'ingressos importants. En el cas d'una separació d'Escòcia de la Gran Bretanya, aquella esdevindria un dels països amb major renda per habitant de la UE, fins i tot si l'acord de segregació li atorgués només part d'aquests ingressos a causa de les inversions fetes per l'Estat fins a la secessió. És, per tant, coherent l'afirmació de l'SNP que manté que la separació no planteja problemes de viabilitat econòmica del nou estat.

S'ha plantejat fer un referèndum sobre la separació d'Escòcia sobre el qual el govern de Londres i Edimburg negocien el text de la pregunta. Falta encara temps i aquestes situacions són per naturalesa canviants, però ara la majoria dels escocesos, de prop del 70%, opta per una màxima devolució de drets més que per una separació. No és previsible que el govern Cameron s'emboliqui amb la bandera i porti la separació a un dilema de deslleialtat o traïció a l'Estat. És cert, però, que aquesta separació, si es produeix, portarà durant anys governs conservadors a la Gran Bretanya, perquè Escòcia ha votat sempre majoritàriament l'esquerra. En aquest sentit, i només en aquest, el paral·lelisme amb Espanya i Catalunya és gran perquè és força improbable que amb una Catalunya independent el Partit Socialista pugui guanyar eleccions generals a Espanya en el curt i mitjà termini.

És Escòcia una comunitat en la qual el sentiment nacionalista ha nascut, crescut i desenvolupat més per raons de pragmatisme, administració, proximitat del govern i benestar dels ciutadans que per raons històriques, ètniques, culturals o de tracte discriminatori de l'Estat.

Quan l'any 1906 en Ramón y Cajal va guanyar el premi Nobel de Medicina i va tornar d'Estocolm, els diaris espanyols li preguntaren la seva visió sobre un país tan llunyà i desconegut d'Espanya com era llavors Suècia. El país havia passat, un any abans, per la separació de Noruega, que havia esdevingut un estat independent i estava evolucionant cap a una organització política que més tard esdevindria el primer estat europeu del benestar, amb amplis i profunds serveis públics gratuïts. La resposta va ser d'admiració i consideració per un país on tothom era ros, alt, prim, considerat i respectuós, però en Cajal els va qualificar d'estranys perquè a la seva pregunta de per què no s'havien oposat a la secessió de Noruega, la resposta va ser simplement perquè els noruecs ho volien així... És evident que les tradicions culturals, els fets històrics i la tolerància de la societat és profundament diversa a l'Europa del nord, anglosaxona i mediterrània. És aquest fet important per al comportament dels pobles i les seves pràctiques polítiques, qüestió que esdevé especialment crítica en èpoques de canvi.