Elogi gairebé rodó de la gent mauriciana

Quan el president de la República de l'illa Maurici fa el seu discurs de Cap d'Any, s'expressa exclusivament en crioll mauricià. No deixa de ser sorprenent ja que podria semblar que contravé a la Constitució que està encarregat de defensar: en aquest país l'única llengua d'ús oficial és l'anglès. La República de Maurici, però, és un país en què les llengües serveixen a tot excepte al conflicte. La qual cosa, és clar, no vol dir que no hi hagi jerarquització més o menys inconscient de les llengües, ni autoodi entre el seu milió i mig d'habitants... Amb tot, aquest país de l'oceà Índic és una mostra bastant interessant de superposicions lingüístiques: l'anglès és llengua oficial d'un país majoritàriament de parla criolla i en què gairebé tots els diaris són en francès. Ara bé, en aquests diaris, en general, les entrevistes hi són transcrites en la llengua de l'entrevistat, és a dir, doncs, en general: anglès, crioll o francès. Així que una bona part de la població d'aquesta illa és més o menys trilingüe i, en tot cas, se suposa que el lector d'un diari francès no tindrà cap dificultat per llegir el crioll i l'anglès. Així ho fa la majoria d'autòctons. Hi ha unes altres poblacions, d'immigració més recent, que no deuen tenir tantes facilitats amb aquestes tres llengües però que tampoc no tenen gaires problemes quan fan servir les seves llengües d'origen. Per això es pot sentir a parlar hindi, urdú, bhojpuri, marathi, mandarí, àrab o tagàlog. Evidentment, aquest ampli ventall de llengües va acompanyat d'una diversitat religiosa que qualsevol visitant trobarà exuberant: catòlics, protestants, musulmans, hindús, taoistes i budistes conviuen sense problemes aparents.

La República de Maurici és un país petit, sense població autòctona anterior a l'arribada dels comerciants i dels exploradors, primer àrabs (a l'edat mitjana), després neerlandesos, portuguesos, francesos i britànics (a partir del segle XVI). Així, l'illa va dir-se, successivament, Dina Arobi, Cirne, Mauritius, Isle de France i de nou Mauritius. El seu nom en crioll és Moris. I aquest país petit és també un petit miracle econòmic oceànic, que va començar a fer-se dia amb la independència, aconseguida el 1968 –per declaració unilateral del Parlament i sense que s'hi oposés el govern britànic–.

Sóc conscient que, fins aquí, aquest retrat podria semblar una postal turística o, pitjor, un publireportatge pagat pel govern mauricià. Per tal de compensar aquest panorama potser massa idíl·lic, cal parlar del molt desconegut cas dels deportats de l'arxipèlag de les Chagos. Es tracta d'uns atols que van quedar sota sobirania britànica al moment de la independència de Maurici i que eren poblats per poc més d'un miler d'habitants, descendents d'esclaus i de treballadors transportats allà a partir de finals del segle XVIII per extreure l'oli de copra. El 1966 el govern britànic va decidir llogar l'illa principal de l'atol, anomenada Diego Garcia, a l'exèrcit nord-americà i com que aquest necessitava una illa neta d'éssers humans, van deportar la totalitat de la població a l'illa Maurici. Les protestes d'aquest miler de persones no van ser gaire escoltades i, avui, continuen vivint a Maurici, entre tristesa i amargor. El 2000 un tribunal britànic va declarar que l'expulsió havia estat il·legal però el govern britànic va recórrer contra la sentència i, mentrestant, la República de Maurici ha decidit reivindicar la propietat d'aquestes illes. Entre Gran Bretanya, Estats Units i Maurici, els refugiats tenen poc marge de maniobra, fins i tot si el 2011 va ser creat a Londres «el primer govern provisional a l'exili de les illes Chagos».