Ran de timba

Ran de timba? Sí, hi ha ben bé motius per sentir-s'hi, en aquests moments d'incerteses com vivim. L'única perversa gràcia de les quals (tot sigui dit de passada) és el fet de constatar-les igualment entre aquells que no poden ser de corda més antitètica de la pròpia. Quin cul més estret no passen avui també manaies distants, demòcrates de tota la vida (?), federalistes no catalanòfobs (?), etcètera!

Ara: la qüestió no va aquí d'això. Sinó d'un altre vertigen. El que neix del neguit de demanar-se si, en determinats moments, no hauria penjat tot (o podria penjar) d'un sol fil. L'esgarrifança de qüestionar-se si esforç i raó, cultura i seguretat, serveixen de res davant la possible eventualitat que, tot d'una, n'hi hagi prou amb un simple gest, una mera frase, una decisió individual perquè massa coses importants vagin irremissiblement en orri.

Un reportatge en aquest diari del dia 2 quasi venia a fer dependre el resultat de diferents eleccions presidencials nord-americanes (amb les conseqüències derivades o derivables de la victòria de l'un o l'altre) d'una sortida enginyosa o desafortunada dels candidats davant les càmeres televisives.

Però un cas més anguniós és el retret per Sàpiens aquest mes d'octubre, a propòsit d'una feta de la qual es compliran cinquanta anys d'aquí a pocs dies: la crisi dels míssils soviètics instal·lats a Cuba, que va dur les dues superpotències embrancades en la guerra freda –i de retruc la resta del món– a frec de l'hecatombe nuclear. Evitada en el darrer minut, segons sembla, per un oficial rus renitent a disparar des del seu submarí el primer míssil atòmic.

La història mai no és unicausal, expliquen en qualsevol Facultat d'Humanitats, cert. (I la boniquesa del nas de Cleòpatra no va ser determinant en la lluita entre Octavi i Marc Antoni). Quin corcó tanmateix més desficiós jugar a imaginar-se el contrari!