La somio completa

Pertanyo a les darreres generacions d'antifranquistes, per a molts dels quals els Països Catalans eren el referent bàsic, cultural i nacional. Val la pena de recuperar el tema, per l'evolució de la situació i la consciència política al Principat. Aquest, sovint, fa tot l'efecte d'haver-se desentès i girat l'esquena al País Valencià i a les Illes Balears, on l'autonomia política ha creat més distància amb Catalunya que proximitat. En un altre moment, ja vaig referir-me als errors comesos i a les dificultats aparegudes en el camí de la nostra normalitat com a poble. Ara, voldria parlar de les conseqüències positives que la independència d'una part del territori comportaria sobre la resta. Sóc dels qui creuen que la nació cultural dels Països Catalans pot ser també una nació política i, personalment, continuaré treballant perquè així sigui un dia. Això, però, no vol dir uniforme ni centralitzada, sinó diversa i articulada sobre vincles federals: la mata de jonc, de Ramon Muntaner.

Sóc d'aquells a qui fa mal al cor veure el mapa incomplet del meu país, quan així apareix en imatges reivindicatives, amb una frontera entre Vinaròs i Alcanar i bandejant les quatre illes. El dia de la independència serà un dia de gran alegria, sí, però jo no podré tenir una satisfacció plena veient com uns territoris i una gent que, en el meu imaginari, formen el meu país, “una pàtria tan petita que la somio completa”, queden fora del nou estat. Per això confio que una Catalunya independent actuarà amb més fermesa i intel·ligència cap al País Valencià i les Balears que no ho ha fet fins ara. Els mitjans públics audiovisuals hauran d'aspirar a ser vistos sense problemes a tot l'àmbit lingüístic i les indústries de la cultura tindran més interès que mai en un mercat potencial de més de 12 milions de possibles consumidors, un cop l'estatus internacional de la llengua haurà fet un salt legal històric, perquè aquesta només és del tot, si és amb tots els territoris. I així com el Principat té signats acords amb estats com Argentina, l'Equador o Moçambic, també els governs autònoms valencià i balear podran tenir-ne amb la República de Catalunya, en cultura, economia, comerç, transport, etc. La involució autonòmica previsible, la reprovincianització, la mort del corredor mediterrani, l'augment de l'espoli i la minva de la inversió pública estatal, sense Catalunya, farà que a valencians i balears ser espanyols els surti encara molt més car. Potser, llavors, el reforçament dels vincles amb Catalunya podrà encomanar-hi el desig interessat d'una vinculació amb el nou estat, sobre bases federals i mútuament respectuoses.

Hi ha dos casos que ens poden interessar: Irlanda i Hongria. En el cas hongarès, els ciutadans d'aquesta llengua i cultura que van quedar fora de la nova Hongria, tenen dret a la nacionalitat hongaresa, si així ho demanen. Això afecta els hongaresos de Romania, Eslovàquia, Sèrbia i Ucraïna. En el cas irlandès, també els ciutadans dels sis comtats d'Irlanda del Nord, súbdits britànics, poden accedir a la nacionalitat i al passaport de la República d'Irlanda, si ho sol·liciten. Però, a més, poden ser candidats a les eleccions al sud i ser-hi escollits per ocupar-hi càrrecs públics, si bé no hi tenen dret a vot. Són elegibles, però no electors. En el nostre cas, podríem fer una cosa similar: concedir la nacionalitat catalana, amb el passaport corresponent, als valencians i balears que la sol·licitessin, així com als ciutadans de la Franja i Catalunya Nord que complissin el mateix requisit, nacionalitat que simultaniejarien amb l'espanyola o la francesa. I caldria pensar també en la seva elegibilitat i ocupació de càrrecs públics. Res que no hàgim fet ja, al llarg de la història. D'on han estat, si no, la majoria de responsables de la política lingüística de Catalunya i d'on és ara el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals?