“Unidad de destino…”

D'un mes ençà els mitjans hispànics han desenterrat o –més exacte, potser– han tret la pols a conceptes, frases, consignes... de la història recent de l'espanyolitat que feia temps que no se sentien. Una d'elles és la del títol, del fundador de Falange Española, destinada a ser la sentència i síntesi definitiva sobre la nació, és clar, ídem. Una frase que, acompanyada de les crosses del catolicisme i del totalitarisme, pretenia convertir el que correntment anomenem Espanya en un ens impermeable i etern. Era un concepte o valor més religiós que no pas ideològic i encara menys polític, una frase misteri, com ara la de la santíssima trinitat. “Unidad de destino”, encara, però per poder transitar cap a “lo universal”, calia el paracaigudes de la fe ja que cap raó pot facilitar-lo. Hem vist moltes definicions, aproximacions al concepte nació, fins i tot de nació espanyola, però cap com aquesta, blindada al logos grec tant com a Diderot. Res de nació com a comunitat d'individus amb uns elements comuns: història, espai, economia, llengua, etc. Res de nació estat, artefacte legal, militar, escolar, etc., que una comunitat vencedora imposa per la força a una comunitat vençuda. José Antonio va proposar una síntesi de nació immune a qualsevol contingència humana i només assumible potser en trànsit místic: “Unidad de destino en lo universal”. Toma ya, que diria un castís. Una mica més prosaics, ens adonem que amb la frase deixava la definició, com els veritables misteris, fora de tota discussió i apta per a ser imposada perquè, com el pinyol de les religions, és tan poc raonable com sublim. Fa de mal dir, però potser hi ha coses que no haurien de ser tocades de les lleixes de la història, però algú ha cregut que el lema joseantonià pot reexhibir-se mal embolicat amb l'oxímoron de modernitat d'una Espanya que els vociferadors proclamen a brams. Personalment en tinc el primer record de l'escola. El mestre, com tants, un vençut a l'armari, dedicava una tarda de cada mes a repassar el background ideològic de llavors –anys cinquanta– “per si arribava el senyor inspector i ens preguntava” (venia de Girona en tren fins a Vilamalla i feia els quatre quilòmetres fins a Garrigàs a peu). Tornàvem a cantar l'Oriamendi, el Cara al sol i l'Himno nacional (lletra de Pemán). I un dels elements estel·lars era aquesta frase que ell procurava aplanar i que nosaltres rebíem amb tanta perplexitat com indolència. Després hem sabut l'immens dany moral i físic que va justificar i va aixoplugar.