Cinisme bo

I si encara no hi hagués millor definició per a cinisme que la que el fa sinònim d'ironia només que aplicada a una mala causa? I si posàvem en dubte la dimensió esquemàticament moralista d'això últim? I si, atesa la freqüent relativitat de què sigui bo o què sigui dolent, ens decidíem, nosaltres també, a servir-nos d'un cert cinisme en oportunes dosis?

Al capdavall, de la mateixa manera que no hi ha res de més estèril que el perfeccionisme, bé caldrà potser convenir que no hi ha res de més paralitzant que el purisme. I aprendre, en conseqüència, de l'enemic ancestral, ara més revifat que mai. I fer-ho no pas de la seva fúria (el pitjor perill de combatre energúmens no és sucumbir-hi sinó tornar-s'hi), sinó del seu cinisme, en bé de l'interès propi.

Per exemple, algú es recorda del funcionari franquista aquell que deia “en este país no se prohíbe nada, sólo se autoriza”? Doncs, per què afanyar-nos ja a proscriure o a prescriure el castellà en el marc d'una hipotètica Catalunya independent? Per què no fer més sense dir tant? Per què no advocar per subtils fórmules altres que les expressament bandejadores o cooficialitzadores? I, encara, per què privar-nos del castellà quan l'ús d'aquest no constitueixi un acte de submissió servil sinó un d'apropiament utilitari?

¿Han de caure-li pas els anells a cap professional català pel fet de treballar en la indústria cultural espanyola? Quina gran diferència no pot haver-hi entre un Instituto Cervantes dirigit per un català o per un espanyol!

I a propòsit de tot això: hi ha qui Victus, de Sánchez Piñol, se la llegirà quan li vagui, no ara que representa que toca. Però això no obsta per valorar-la ja, en l'opció lingüística escollida, com una mostra d'aquest cinisme bo. Si ells, per vendre'ns la moto, no s'estan esporàdicament del català, per què estar-nos nosaltres a conveniència de la imperial llengua llur?