Pobles pràctics i democràtics

Els anglesos són el poble que més independències ha pactat i atorgat en els últims cent anys. Quan el primer ministre Harold Macmillan pronuncià un discurs a Ciutat del Cap, Sud-àfrica, l'any 1960, dient que uns “vents de canvi bufen en aquest continent”, començava un procés per desprendre's de les colònies africanes que s'inicià amb Ghana i acabà amb totes les possessions que s'havien anat amuntegant i que, en paraules de Kipling, es feien en nom de la “white's man burden”, la càrrega de l'home blanc, per civilitzar el món.

La desfeta de l'imperi, amb aquella mística imperial que el primer ministre Disraeli encomanà a l'emperadriu Victòria, s'encetà amb la fi de la Segona Guerra Mundial, que guanyà moralment i militarment l'Anglaterra de Churchill, però que convertí la primera potència europea en vençuda de les guerres que guanyà. L'Índia marxà el 1947 després de les negociacions entre lord Mountbatten, assassinat per l'IRA als anys setanta, i el pacifista Gandhi.

El cop més fort dels pobles i nacions que han abandonat el vaixell britànic es produí gradualment a partir del segle XIX quan Irlanda, despoblada per l'emigració i per la misèria, plantà cara a Londres i s'enfrontà militarment pels carrers de Dublín contra la metròpoli els dies de Pasqua de 1916. La revolta fou esclafada per l'exèrcit britànic, molts dels amotinats foren condemnats a mort i executats, però el procés de secessió ja fou imparable. Vingué la guerra civil entre irlandesos, la partició de l'illa entre els sis comtats de l'Ulster i els nou de la República d'Irlanda, que es convertí en estat independent a començaments dels anys vint.

L'acord irlandès fou precedit per caigudes de governs a Londres, per una militarització de l'illa i, finalment, per la segregació d'Irlanda del Nord, on la majoria protestant seguiria hegemònica en detriment de la minoria catòlica, que continuà en la seva lluita per obtenir una igualtat social i política. L'IRA es reféu a partir dels anys seixanta i fins a l'any 1995 no s'arribà als acords de Divendres Sant, que fixaren la reconciliació entre el moviment terrorista, que causà més de tres mil morts, i la resta de forces polítiques.

Tot aquest preàmbul pot servir per explicar l'entesa i el fair play entre els primers ministres David Cameron i Alex Salmond, que dilluns signaren un històric acord per celebrar un referèndum sobre si Escòcia vol esdevenir un país independent de la Gran Bretanya en la consulta que se celebrarà el mes d'octubre del 2014, possiblement el dia 18.

Els escocesos decidiran si volen viure com a estat independent o seguir igual que ara, amb l'autonomia que els atorgà el govern de Tony Blair. Cameron i Salmond saben que no poden ni volen repetir una confrontació dialèctica o de força. I amb l'historial de la violència en què s'han produït gairebé tots els processos de secessió imperials, han optat per jugar la partida des de la legalitat, cedint cada part punts substancials i establint una pregunta clara que sigui vinculant i que acabi les discussions en una propera generació.

Cameron volia que el referèndum fos immediat i Salmond, que s'allargués tant com fos possible. El primer, perquè creu que els escocesos hi votaran en contra, i el segon, perquè vol guanyar temps i convèncer els seus votants dels avantatges de la independència, que, avui per avui, no té una majoria clara, segons les enquestes.

Joc net i democràtic, molt allunyat de la retòrica fatxenda dels governants espanyols respecte a la decisió del president Mas de convocar una consulta per si Catalunya vol tenir un estat propi. Les diferències entre el procés català i l'escocès són ben clares. Cameron, per raons històriques o per sentit pràctic i democràtic, no té inconvenient a anar a Edimburg per signar l'acord amb Salmond. I el primer ministre escocès accepta formar part de la Commonwealth de setze nacions que tenen la reina d'Anglaterra com a cap d'estat virtual, sentimental i ornamental. Això sí, la lliura continuaria sent la moneda oficial escocesa, encara que sigui amb bitllets emesos pel Bank of Scotland, tal com ha estat des de fa molts anys. En les negociacions prèvies als acords signats el dilluns s'han discutit i debatut fins a l'últim detall tots els aspectes del referèndum.

El partit conservador de David Cameron, paradoxalment, en sortiria beneficiat en termes electorals si Escòcia aconseguís la independència. En les eleccions dels darrers temps els diputats conservadors escocesos gairebé no han existit. Escòcia ha votat majoritàriament pels laboristes en la Cambra dels Comuns i pels nacionalistes en les eleccions autonòmiques. Però l'Anglaterra més conservadora no juga a curt termini. Fa el que creu que interessa al país.

També es pot dir el mateix d'Alex Salmond, que sap que la independència d'Escòcia no es pot produir en contra d'Anglaterra. Els dos interlocutors saben el que hi ha en joc i no es volen fer mal. Escòcia voldria tenir la condició d'estat independent però sense trencar amb Anglaterra ni aixecar fronteres físiques entre les dues nacions. El món al segle XXI és cada cop més interdependent i com a pobles pràctics que són els anglesos i els escocesos sabran trobar fórmules civilitzades i democràtiques per tal que cadascú pugui anar pel seu compte sense trencadisses exagerades.

Anglaterra no poDRIA retenir una nació per la força si els escocesos votessin a favor de la independència. Ja han tingut massa experiències doloroses com el país amb més colònies dels dos últims segles per apartar-se del diàleg i les vies democràtiques. Això no vol dir que Londres actuï a partir d'ara sense defensar el manteniment d'Escòcia i que els nacionalistes escocesos no intentin convèncer una majoria de compatriotes per aconseguir la independència. Parlaran, debatran i discutiran sense crits ni soroll. Durant dos anys.