Bertran de Quintana
Avui es presenta a Barcelona el llibre El jutge dels cementiris clandestins, escrit per dos joves historiadors de talent, com ja han demostrat en treballs anteriors, Oriol Dueñas i Queralt Solé. Aquest era un llibre necessari, gairebé diria urgent, per tal de revelar uns fets tràgics lligats a la biografia d'un home de pau (havia estat president del Comitè Català Contra la Guerra) enmig de la guerra. Es tracta del jutge Josep M. Bertran de Quintana (1884-1960), de qui ja havia parlat en Federico Vázquez en una altra obra rellevant i valuosa (La rebel·lió dels tribunals, 2005). El fets tràgics són la brutal repressió que es va viure a la rereguarda de Catalunya l'estiu de 1936. De sobres coneguda, tot i que, sovint, s'ha volgut oblidar aquesta cara amarga de la revolució social. És un error, perquè això no treu que els anhels, les esperances i la causa eren justes, legítimes i brutalment anorreades pel cop d'estat del 18 de juliol. I, a més, les institucions catalanes intentaren posar-hi remei i trobar i jutjar els responsables dels assassinats (els denominats “incontrolats”, és a dir, “el millor” de cada casa dels sindicats i partits d'esquerres).
Un mes abans dels Fets de Maig, Bertran de Quintana fou encarregat de localitzar els “cementiris clandestins” (les fosses comunes on foren enterrades les víctimes de la repressió), exhumar els cossos dels assassinats i trobar i portar a judici els responsables. Tot i la integritat ètica del jutge, el suport que rebé la seva tasca “també amagava altres tipus d'interessos particulars per part dels diferents partits que volien posar fi a la força i l'hegemonia que havia aconseguit la CNT-FAI”. Així, mentre els primers inculpats foren militants llibertaris que havien format part de les patrulles de control o dels comitès locals, “la tasca de Bertran de Quintana havia estat tolerada i fins i tot havia tingut el suport de partits i organitzacions antifeixistes”. Però, el setembre de 1937, arran de la instrucció del sumari 168-C corresponent a Sitges, Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes, on havien estat assassinades 59 persones, la seva tasca començà a ser qüestionada en ordenar la detenció de 5 militants del PSUC, 1 d'ERC i 1 d'Estat Català. El conseller de Treball del PSUC, Rafael Vidiella, protestà iradament en una reunió del govern adduint que “judicar aquells fets revolucionaris era també jutjar la mateixa revolució”. El mateix Vidiella redactà una nota en aquest sentit i la féu arribar a la premsa. Els acusats foren posats en llibertat.
A partir de llavors les pressions perquè es paralitzessin les investigacions foren cada vegada més fortes. La propaganda franquista se n'aprofitava per donar compte del desordre i els assassinats que imperaven en una República entregada –deia Queipo de Llano– al marxisme. Així, a començament del 1938, “la Generalitat de Catalunya... es va veure desbordada per les circumstàncies i les pressions de la CNT-FAI i sobretot del PSUC. Sota l'argument que aquella tasca dividia la rereguarda i perjudicava la democràcia republicana en la seva batalla contra el feixisme, l'afer dels cementiris clandestins i de la persecució dels seus responsables va quedar aturat i enterrat”. El 18 de gener de 1938, Bertran de Quintana tornava a ocupar la seva plaça de president del Tribunal Industrial de Barcelona. Un any més tard, el 29 de gener de 1939 traspassava la frontera amb França anant cap a l'exili, on, a mitjan 1941, fou conduït a diversos camps de concentració fins que el 14 d'abril de 1942 embarcà cap a Mèxic. Ja no pogué tornar mai més a Catalunya: va morir a Mèxic el 5 de febrer de 1960. Sort tenim de joves historiadors que de manera rigorosa reescriuen un passat a voltes oblidat per tal de no repetir errors ara que albirem un horitzó ple d'incerteses però carregat d'il·lusions.
