La columna
Va d'escenaris
La majoria dels polítics són uns pèssims actors
Fins fa poc, la paraula escenari significava només la part del teatre on es penjaven els decorats i on es movien els actors. Ara els sociòlegs, els economistes i els polítics han posat de moda una altra accepció del mot, encara no recollida als diccionaris: l'escenari com a sinònim d'una situació futura, possible, generalment incerta: un escenari de crisi, un escenari de conflicte, un escenari de reactivació, un escenari d'independència...
En el doble sentit del mot, l'escenari espanyol d'avui es presenta com l'esplanada del castell d'Elsinore, on Hamlet rep, de sobte, la revelació de terribles iniquitats. Ja va dir Joan Maragall, fa més d'un segle, que tot el país era com un gran príncep de Dinamarca, sotmès cada matinada a les més insòlites revelacions. Com a l'immortal personatge de Shakespeare, se'ns mostren cada dia fets temibles “com els heralds que sempre precedeixen els destins i prologuen les grans fatalitats que s'acosten”.
Per acabar-ho d'espatllar, la immensa majoria dels polítics que omplen l'escenari són uns pèssims actors, i no se sap mai si estan interpretant un Calderón o un Arniches, un Pemán o un Benavente, un Marquina o un Valle-Inclán. Els soferts espectadors restem perplexos i suportem, com Hamlet, “l'insult de l'opressor, l'ultratge superb, la lentitud de la justícia, la impertinència dels poderosos...”
José Martínez Ruiz, Azorín, va ser un mal dramaturg: les onze obres teatrals que va escriure no han resistit el pas del temps. Tanmateix, va ser un lúcid analista de la seva època. El 5 d'agost de 1900, en una carta personal a Maragall, recollida per Joaquim Molas a Maragall i Azorín (Fundació Maragall, 2011), l'escriptor de Monòver va desemmascarar cruament les misèries del moment polític: “La vida oficial de la España contemporánea es una tragicomedia que a ratos hace reir y a ratos indigna. Como los antiguos sainetes, acaba siempre en palos a los villanos. De éstos, unos soportan pacientement la broma, otros la encuentran pesada, y otros –los más avisados– intentan abandonar el teatro.”
Aquest és, exacte, l'escenari d'avui, descrit profèticament fa 112 anys.
