Els altres ‘ni-ni'
1. La recent convocatòria d'eleccions ha tornat a posar de manifest que la professionalització de la política és un factor primordial a l'hora d'explicar moltes de les lògiques de la política. D'una banda la professionalització política pot ser l'objecte de desig fonamental per a moltes de les persones que integren una candidatura. I, de l'altra, aquesta mateixa professionalització (o manteniment del càrrec) es converteix en clau explicativa de moltes claudicacions polítiques i de veus apagades que, per no posar en perill el seu estatus professional, mai no gosen molestar l'aparat del partit tot plantejant idees (auto)crítiques i renovadores. Aquest onerós concepte de la professionalitat política condueix a un dels graus zero de la política. És un grau encarnat pels altres ni-ni: els polítics professionals que ni fan ni deixen fer, ni estan aquí per transformar res ni deixen de ser obturadors per als que sí que tindrien potències per transformar alguna cosa. Continuar aquí, perpetuar-se, mantenir el modus vivendi, no haver de retornar a entorns laborals més durs o dramàticament allunyats en el temps i en la pràctica, és un dels credos d'aquests altres ni-ni. Això sí, per a les nits de míting i per a la dimensió pública, ja desempolsen algunes líriques ideològiques que sempre porten al cim, a l'interior d'un pot hermètic protegit per boles de càmfora.
2. En democràcia un polític hauria de ser, per damunt de tot, algú que posa les seves potències personals al servei de la comunitat i que centra totes les seves atencions en l'obtenció de benefici públic. Per aquest motiu, un polític no hauria d'aspirar a la docilitat ni acceptar l'esterilització de la iniciativa personal que la immensa majoria d'organitzacions polítiques imposen com a condició per al manteniment d'un càrrec o per a la promoció internes. Per això, durant aquests dies, provoca angúnia moral comprovar que “per no enfonsar més el partit” alguns polítics accepten autosilenciar-se, mantenir-se dòcils i no dir allò que vertaderament creuen i que civilment seria útil que declaressin. Són fidelitats mal enteses. La principal fidelitat no hauria de ser el partit, sinó la democràcia i el servei a la comunitat. ¿Cal recordar que el partit no és res més que una organització convencional i finita com tantes i tantes altres? El partit és un mitjà o és un fi en si mateix? És una agència de col·locació, és una església?
