Lliçons d'història
Fa uns dies, en un programa d'‘Al rojo vivo', de La Sexta, els meus ulls i les meves orelles van veure i sentir un tertulià madrileny, el nom del qual no vull recordar, que afirmava que el nacionalisme català se sustentava en un reguitzell de mentides, perquè Pau Claris no havia existit i Rafael Casanova només fou un oportunista del qual s'havia fet una biografia a mida. Per sorpresa meva, cap dels tertulians que l'acompanyaven matisà tals afirmacions i tot allò quedà dit, en l'ordre de veritats absolutes que sempre s'atribueixen al que es diu a la petita pantalla.
Quan Escòcia aconsegueix un acord històric per consultar la seva ciutadania sobre el seu dret a la secessió, els llicenciats en història de la universitat del Partit Popular repeteixen a bastament que aquest no és un exemple a utilitzar pels catalans, ja que Catalunya mai no ha estat independent, com si ho han estat els escocesos, i no tenim, de l'Ebre ençà, cap dret a reivindicar les llibertats perdudes. Allò que hi hagué un temps en què tots els peixos de la Mediterrània portaven les quatre barres gravades al llom no és altra cosa que una al·lucinació dels romàntics.
Sembla que Wert té raó i els catalans no tenim la més petita idea de l'autèntica història peninsular. Som força ignorants i és bo que ens recordin que cal estudiar la crònica de les Espanyes. Ara, haurem d'agrair a Esperanza Aguirre que s'apunti a donar-nos lliçons sobre d'on venim i cap on anem i a afirmar que no podem renunciar a tres mil –sí, tres mil– anys d'història, perquè Espanya, com a tal, ja fa tres mil·lennis que existeix. Talment, Aguirre s'ha quedat curta, ja que no ha parlat de l'Espanya de l'home d'Atapuerca, ni del jou i les fletxes que pintaven a l'abric de les coves d'Altamira. L'Espanya profunda sempre ha existit i, per contra, mai no han estat res els pobles perifèrics. Gràcies, doña Esperanza, per esforçar-se a obrir els ulls a tanta ignorància que la rodeja.
Tot aquest garbuix manté les aromes d'una altra història, aquella escrita durant anys d'obscurantisme intel·lectual, en què molts van cridar un “visquin les pistoles i mori la intel·ligència”. Per si de cas, deixem als historiadors professionals que escriguin la veritable història.
