Trinxeres
“En qualsevol guerra, la primera víctima és la veritat.” No sóc jo qui ha posat els militars i la Guàrdia Civil enmig del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Ni som els periodistes els que dispararem cap tret. Però en democràcia els professionals de la premsa, la televisió i la ràdio determinem els límits del camp de batalla. Marquem els estats d'ànim de la població. Fem preguntes a uns i en silenciem uns altres, i d'aquesta manera prenem partit per un o altre bàndol. O, en alguns casos, a través nostre ho volen fer les empreses per a les quals treballem. En aquests moments, ens trobem davant del repte informatiu d'explicar el que per molts catalans és l'emancipació nacional de Catalunya i per molts espanyols, el trencament de la nació espanyola. Un mateix fet, amb dues visions contraposades d'una altíssima càrrega emocional. A més, tot està passant a una velocitat que ens empeny al llindar de l'estat d'excepció. La temptació de fer periodisme de trinxera és massa fàcil per no caure-hi, acomboiats com estem per unes xarxes socials que recreen al nostre entorn una realitat esbiaixada. Nosaltres decidim quins mitjans llegim; nosaltres creem la nostra pròpia agenda informativa. Internet multiplica exponencialment la capacitat de viure tot el dia enganxats a la informació, però sense sentir res més que allò que volem escoltar.
Més que mai Catalunya necessita bon periodisme. Ens cal desgranar el que és important del que és anecdòtic. Els fets, de les opinions. El que és veritat, del que és mentida. Hi ha una tendència generalitzada en els mitjans a tractar els electors com a consumidors, i no com a ciutadans. En lloc de donar informació perquè els electors tinguin tots els elements necessaris per formar-se la seva pròpia idea a l'hora d'anar a votar, es multipliquen les notícies que justifiquen la ideologia prèvia de l'audiència. Aquests dies, als Estats Units, els votants republicans segueixen la campanya electoral majoritàriament a través de la conservadora FOX, mentre que els demòcrates ho fan a través de l'esquerrana NBC. La més neutral CNN es veu totalment escombrada durant les setmanes prèvies a l'elecció presidencial. Arreu veiem com els programes informatius abandonen progressivament l'emissió de reportatges i es llancen a una marató de taules rodones de debat, on la informació mínimament contrastada cedeix pas a opinions, sovint faltades de qualsevol criteri deontològic. Per afavorir l'excitació del debat, tot s'hi val. Per fer pujar els audímetres, tot es perdona. Les tertúlies d'Intereconomía, la informació política de la COPE o portades com la d'ahir mateix a El Mundo són, lògicament, la caricatura d'aquest fenomen. Però en un moment tan precari per als mitjans de comunicació –privats i públics–, és molt forta la temptació de deixar que l'espectacle es coli a les pàgines d'informació i que el “nosaltres” i “els altres” es converteixin en el subjecte positiu o el predicat negatiu de totes les notícies.
Vénen temps d'il·lusions i de decepcions, que acompanyaran grans canvis polítics i econòmics. Estem sacsejant el nostre món, tal com l'hem conegut fins ara. Però el camí serà llarg. I segur que l'excitació d'aquests mesos donarà pas a una reflexió més reposada sobre què ens està passant. Als Estats Units, després de l'11 de setembre del 2001, els mitjans de comunicació van caure en la trampa de sentir-se protagonistes i no relators de les notícies. L'adjectiu terrorista apareixia a cada frase de cada notícia. A casa nostra, alguns van fer el mateix en les hores immediatament posteriors a l'atemptat de l'11 de març del 2004. Mirat amb perspectiva, uns i altres van fer el ridícul. Som a temps d'evitar que això ens passi ara a nosaltres. La confrontació i l'insult no formen part del nostre ADN. No importem trinxeres ni les convertim en part estructural del paisatge periodístic de Catalunya.
