Eines ben esmolades
Mal que no sóc partidari de l'actual himne de Catalunya, cal recordar el punt on diu “esmolem ben bé les eines”. Enmig dels fets trepidants de la tardor hi ha de tot, però si una cosa tenen en comú els dos –o tres, o potser quatre i tot– bàndols en litigi és l'extensa proliferació d'eines mal esmolades.
Un dels més repetits llocs comuns és que si l'autoritat catalana declara unilateralment Catalunya fora d'Espanya, de forma automàtica Catalunya quedarà també fora de la UE i haurà de demanar-ne l'ingrés, que serà vetat in saecula saeculorum pels representants de l'Estat espanyol.
Al marge de les possibilitats reals de les diverses maneres com la seqüència pot produir-se –la declaració catalana, l'exclusió europea i el vet espanyol–, hi ha una qüestió prèvia de principis: l'entitat civil no és dels territoris sinó dels ciutadans, i per tant, sigui quina sigui la sanció a què –amb justícia o no– una administració pública pugui sotmetre una altra, des d'un estat de dret no es pot desposseir una població d'un dret legítimament aconseguit i legalment detingut. És, per tant, com a mínim discutible que es pugui expulsar Catalunya de la UE, però no hi ha cap eina legal que permeti privar els ciutadans de Catalunya de la seva actual condició de ciutadans europeus. Cal anar a la història per comprovar que quan s'han fet tals operacions ha estat per guerres o per cops d'estat criminals contra administracions democràticament constituïdes.
En la posició espanyola davant de la inequívoca requesta catalana hi ha una contradicció flagrant entre la consideració que els mereixen les ciutadanies espanyola i europea aplicades als catalans. Si no voleu ser espanyols, diuen els polítics de Madrid als catalans, tampoc no us deixarem ser europeus. I cal preguntar-se: si no és que es tracta d'una pura rebequeria infantil, des la lògica de l'estadista què pot portar a l'exòtica pulsió d'impedir a una població que abandoni una condició nacional, l'espanyola, i tot seguit privar-li d'adquirir-ne –o de conservar-ne– una altra, l'europea? Què té l'una d'intrínsecament millor o pitjor que l'altra, què les diferencia perquè els espanyols les valorin de maneres tan radicalment diferents? Quin pare diria a un fill “si te'n vas de casa, diré a tots els meus amics que no et donin feina i que no t'obrin les portes de casa seva”? Només des d'una malvolença profunda o des d'un conflicte terrible, només des d'un odi ancestral és imaginable tal actuació. Són aquests els sentiments que els catalans inspiren als espanyols?
El propi dret, la pròpia ciutadania, era en l'imperi romà un benefici compensatiu que s'oferia als vençuts, no una imposició alienadora, i no procedia de la voluntat dels ciutadans sinó de la moralitat dels governants. Que no espantin els termes: al marge de l'avantatge que de forma legítima es pugui buscar damunt d'un grup polític, buscar de forma deliberada el perjudici d'una comunitat ciutadana és un crim civil que no s'allunya gaire dels efectes d'una guerra.
Sense haver de recórrer al divan del psiquiatra, una actitud tan estranya i primària s'explica a partir de qüestions materials, i alhora de lògica identitària: si després de la secessió d'una part del territori Espanya continua dins de la UE, Catalunya també, perquè res no ha conculcat penalment ni des de cap altra instància per damunt dels drets civils els drets dels seus ciutadans.
Però, segons els espanyols, i tal com no paren de repetir com un mantra, si Espanya és per definició indivisible, un cop dividida ja no seria Espanya. I si sense Espanya Catalunya ha de demanar l'adhesió a Europa i seguir el procés pertinent perquè és una nova nació, també ho haurà de fer Espanya, perquè haurà perdut la seva identitat intrínseca i serà un nou ens civicopolític, tal com ells mateixos s'autodefineixen, diferent del que era abans, i que per coherència amb la seva pròpia argumentació ja ni tan sols no es podrà dir Espanya. Resulta sarcàstic que els espanyolistes enfurismats insisteixin en la pluralitat de Catalunya i la unitat d'Espanya, quan la realitat dels fets s'entesta a capgirar la correspondència de les atribucions.
Anem a aspectes d'ordre més material. La Merkel no vol el rescat d'Espanya per no perdre les eleccions, Rajoy no el vol demanar per no cedir sobirania i que Catalunya pogués negociar directament amb la UE. Des de l'ordre estricte dels números, Catalunya sense Espanya és viable, però Espanya sense Catalunya no: tal, i no d'altres, és la principal objecció de la Comissió Europea a la sobirania catalana: que en resultaria una Espanya –o com se n'hagués de dir– residual en depressió econòmica, quatre vegades més gran que Grècia, que haver de rescatar-lo podria enfonsar l'euro i la mateixa UE.
Vet aquí un dilema terrible on els drets i els principis col·lideixen fatalment amb la realitat de les economies de les comunitats: és decent que es continuï obligant els catalans sota el xantatge de passar per insolidaris, egoistes, etc.? Vet aquí una batalla diplomàtica, mediàtica i d'ordre pràctic material que els catalans no poden prendre's a la lleugera. Les eines no estan encara ben esmolades, però potser encara s'hi és a temps: només som al novembre.
Sense perdre de vista que des de 1714 fins a 1939 el dret d'Espanya sobre Catalunya està adquirit en guerres, tres-cents anys després tenen els catalans l'obligació moral de continuar responent de la solvència d'un veí que fa anys que explota, insulta i anorrea? Després de tot plegat, tenen encara els catalans un deute moral amb Espanya? No és més aviat Europa qui el té amb Catalunya?
