“Mgogoro”

A començaments dels setanta a Paris es va enderrocar el mercat de Les Halles per construir-hi un modern equipament. Durant el procés d'obres, en el forat deixat pels fonaments es va rodar una pel·lícula d'indis i cowboys amb el general Custer com a personatge central. El seu títol era Touche pas à la femme blanche. El seu director va ser Marco Ferreri; el seu guionista, Rafael Azcona, i els intèrprets, Marcello Mastroiani i Catharine Deneuve. La pel·lícula demostrava que, enmig dels processos de transformació de l'espai públic, es podrien crear determinades ficcions que funcionessin com a veritables intervencions.

Un dels espectacles més interessants que fins ara s'han presentat al festival Temporada Alta s'anomena Mgogoro. És una producció col·lectiva de Mentidera Teatre, i posa en l'epicentre de la proposta la idea d'intervenir en l'espai. Per a les primeres representacions s'ha triat el segon pis de la Casa de Cultura de Girona. Els espectadors són dividits en dos grups i obligats a seguir un camí laberíntic que els porta cap una sala estreta, cap un menjador familiar, el taller d'una presó i una cuina. En cadascun d'aquests espais, tres actrius i un actor ens proposen un seguit de monòlegs sobre la crisi. Les relacions d'opulència de la societat del benestar davant la pobresa d'altres països, els fraus amb les hipoteques bancàries, la incertesa de la dona en una societat masclista que l'humilia, la supervivència econòmica enmig del desgavell familiar són alguns dels temes que van sorgint de manera progressiva. Mentrestant l'espectador passeja i segueix els camins assenyalats en una proposta que transforma un espai per reivindicar la idea que, en el gran escenari del món, qualsevol lloc pot convertir-se en un escenari transformant el seu ús habitual. Mgogoro inscriu en el seu interior alguna cosa perfectament arrelada en els aires dels nous temps: és possible fer un teatre de qualitat que alci una veu crítica i aguda contra el malestar social que tantes cortines de fum silencien. En la darrera escena de l'espectacle, assistim a la posada en escena televisiva de l'acomiadament del 2012. No hi ha res a celebrar perquè s'acomiada “un any horrible” i les presentadores de televisió es rebel·len per dir-nos que en nom de la crisi els drets laborals i socials mínims s'estan incomplint en una Catalunya que s'emmiralla massa en si mateixa.