La terra promesa

Ja em perdonareu si em repeteixo. Vull dir si repeteixo un discurs que s'allarga fins a l'infinit des del dia que vam sortir de casa per omplir els carrers de Barcelona. Un discurs amb més o menys variacions però amb un eix central que xucla sempre qualsevol giragonsa que algú pretengui fer.

No és tan sols senyor i sobirà a Catalunya, sinó que ho és a tot l'anomenat regne d'Espanya i a bona part de la premsa del món. Catalunya, nou estat dins d'Europa. Aquesta senzilla frase sense verb ha trasbalsat les ments, imbuïdes fins aleshores d'una crisi apresa amb aspres glops. L'angoixant tema de carestia que no ens podíem treure del cap s'ha vist substituït, doncs, per una petita revolució sorgida des dels cims del Pirineu fins a “les platges del mar blau”. Una revolució ben senzilla, ínfima, podríem dir atenent les turbulències d'aquest any final del calendari maia. El fervor que ha desencadenat només es pot explicar si considerem que ha substituït l'angoixa d'un món amb uns déus totpoderosos, presos pel caprici de moure amunt i avall diners que només existeixen en els espais virtuals en què, amb un malabarisme, l'electricitat els converteix en signes numèrics.

Parlar de Catalunya allibera la ment, treu les cabòries. Tant les de les ments dels catalans com les de tutti quanti. És una teràpia semblant a la utilitzada en els centres psiquiàtrics quan encara s'anomenaven manicomis: per curar una obsessió d'un malalt, es procedia a trencar-li un braç. O un peu, o el que fos. Sembla que la recuperació del malalt era instantània. Immediatament, el fort dolor de la fractura substituïa l'obsessió prèvia.

Encara que només fos per això, per haver calmat la població d'una malaltia tan insuportable com la d'una crisi de la qual tots som subjectes pacients –mai tan ben dit– sense conèixer ni tan sols el rostre del subjecte agent, ja valdria la pena d'haver aixecat la llebre que fa trontollar una miqueta el mapa de la vella Europa i sobretot fa escruixir el mapa de la vella Espanya nació –tan vella que alguns li fem 300 anys, d'altres 500 i els més agosarats 3.000.

I és que un fet com aquest ha produït un sotrac arreu, tot i que de característiques diferents, segons el lloc. Als catalans que, en somnis, imaginaven un estat català sobirà els apareix com una projecció realitzada per un bromista, a manera d'holograma, i estan segurs –sovint ho comenten– que la imatge desapareixerà a qualsevol moment. Els sobiranistes de nova planta experimenten emocions variades, depenent de la causa que els ha dut a la conversió. Els que en la Catalunya sobirana hi veuen un estat ric, on hi haurà més or a repartir, aquests potser són els que imaginen amb més realisme Catalunya estat: convertida en una mena de gran empresa, reformada de nou, on el consell d'administració promet ser més eficient i sobretot on els increments de capital oferiran bons beneficis, s'il·lusionen d'allò més. A d'altres, els que viuen amb una certa indiferència la Catalunya lliure, els vaga, sovint, per l'expressió artística i dibuixen el triangle del Principat desenganxat de la península. Els que més bé reben l'efecte placebo, però, són tota la munió de polítics, alts funcionaris, periodistes dels quatre diaris grocs de Madrid. La indignació que viuen traspassa les pantalles dels nostres televisors i remou les ones hertzianes dels transistors. De manera que, sovint, ens encomanen el furor que sofreixen i abaixem corrent la intensitat del volum.

Quant als països menys afectats per la crisi, el nom de Catalunya els ha aparegut com si es tractés d'una nova illa sorgida al Mediterrani. Enganxant Catalunya amb Barcelona –oh, el Barça!– han après en cosa d'un mes aquest nom que transformen en Catalonia, cosa que fa prou goig.

Si, com alguns diuen, el president Mas, amb tota la companyia d'assessors a l'ombra que maquinen tot lo dia, se les ha engiponat per inventar-se una aital facècia curativa de totes les desventures, que Déu conservi aquest equip de l'Honorable per quan haguem de fer el salt definitiu del pas del mar Roig.

Segur que les aigües se'ns separaran i arribarem feliços a la terra promesa, on trobarem raïms dolços i bresques de mel.