Opinió

Occident des de Xina

Des de l'òptica xinesa,
el poder tecnològic, financer i militar dels EUA serà tard o d'hora mobilitzat contra la Xina per no perdre la seva posició hegemònica

En qual­se­vol nego­ci­ació, dis­cussió, és útil posar-se en el lloc de l'altre, mirar amb els seus ulls la rea­li­tat que ell per­cep. És impres­cin­di­ble conèixer la raó dels seus objec­tius i judi­cis si se'l vol convèncer, si es vol acon­se­guir un acord, però també si arri­bats a la con­fron­tació se l' ha de vèncer. Deia Ortega que la rea­li­tat és com el pai­satge, aquest és un, però per a dife­rents obser­va­dors des de dife­rents posi­ci­ons, la per­cepció no és per a cap d'ells la mateixa i cer­ta­ment són totes reals, sense que cap ho sigui més que l'altra.

La Xina per­cep que està al cen­tre de qua­tre cer­cles que l'envol­ten. El més pro­per és la rea­li­tat del ter­ri­tori que admi­nis­tra. Xina com cap altre país ha de comp­tar amb gran nom­bre d'actors externs que volen influ­en­ciar la seva soci­e­tat, govern i eco­no­mia en sen­tits i direc­ci­ons que poden afec­tar la seva esta­bi­li­tat i interes­sos. La influència i suport exte­rior per als dis­si­dents de Xing­jian o el Tibet és una rea­li­tat que entén com a poten­ci­al­ment deses­ta­bi­lit­za­dora.

A la seva imme­di­ata perifèria, Taiwan, part inte­gral de la Xina i resul­tat de la guerra civil de 1948, té el reco­nei­xe­ment de 23 estats i un trac­tat de defensa amb els EUA que es manté intacte al llarg dels anys mal­grat la petició xinesa de posar fi a aquesta situ­ació. La Xina té fron­te­res amb catorze estats, amb cinc dels quals, l'Índia, el Japó, Rússia, Corea del Sud i Viet­nam, ha estat en guerra en els últims setanta anys. Cap d'aquests estats té interes­sos coin­ci­dents amb els de la Xina i amb cap d'ells pot man­te­nir rela­ci­ons bila­te­rals esta­bles.

El ter­cer cer­cle està for­mat per les sis zones geo­es­tratègiques que l'envol­ten, de l'Àsia Cen­tral al sud-est Asiàtic o Oce­a­nia. Totes aques­tes àrees sense excepció plan­te­gen pro­ble­mes de segu­re­tat i esta­bi­li­tat com­ple­xos i sovint con­fron­tats amb els de la Xina. Des de 1990 la Xina ha des­ple­gat una crei­xent presència més enllà d'aquests tres cer­cles per a l'obtenció de matèries pri­me­res, bus­car mer­cats per als seus pro­duc­tes o tro­bar suport per a la seva política interna més que en recerca de suport d'expansió o pro­jecció exte­rior, que sem­pre ha tin­gut un segon nivell d'importància.

Es repro­du­eix així una cons­tant en la secu­lar política xinesa: el per­ma­nent sen­ti­ment d'un imperi, l'Imperi Cen­tral, envol­tat per un món que és una per­ma­nent amenaça per a la seva esta­bi­li­tat. La segu­re­tat és l'objec­tiu pri­mer i prin­ci­pal de la Xina des de fa 2.000 anys.

D'ençà de la visita del Pre­si­dent Nixon al 1972 la cons­tant de la política dels EUA mani­fes­tada rotun­da­ment amb parau­les i demos­trada par­ci­al­ment amb fets ha estat que: “la pros­pe­ri­tat de la Xina és essen­cial per la dels EUA” i això ha donat a la Xina accés a mer­cats exte­ri­ors, a ciència i tec­no­lo­gia impres­cin­di­ble per al seu desen­vo­lu­pa­ment, a inversió exte­rior, ha evi­tat la remi­li­ta­rit­za­cio del Japó, ha por­tat a la no-guerra entre las dues Corees i ha evi­tat la guerra oberta amb Taiwan.

Mal­grat aquesta rea­li­tat la Xina és con­si­dera un estat d'ori­gen agrari amb una cul­tura i història defen­siva en obert con­trast amb Occi­dent i espe­ci­al­ment els EUA, que repre­sen­ten una soci­e­tat i cul­tura que es tra­du­eix en una acció política expan­si­o­nista que fa de la con­fron­tació, econòmica, social, política o mili­tar, l'eix de la seva raó de ser. La Xina ha adop­tat el capi­ta­lisme d'estat com a base del seu desen­vo­lu­pa­ment econòmic, però la seva visió mar­xista de la història la porta a veure el poders capi­ta­lis­tes, els EUA i la UE, com a explo­ta­dors deter­mi­nats i impla­ca­bles de la resta del món espe­ci­al­ment dels estats del sud econòmica­ment emer­gents. Per­cep la Xina que la com­petència amb Occi­dent pels recur­sos mine­rals, energètics i agrícoles por­tarà ine­vi­ta­ble­ment a llarg ter­mini a la con­fron­tació. Creu que el seu superàvit comer­cial i el finançament del deute ame­ricà bene­fi­cia més els EUA que a ella mateixa, que fa un esforç del qual es bene­fi­cia Occi­dent per una mà d'obra barata i un superàvit que finança a baix interès el seu dèficit.

El “Rea­lisme Ofen­siu”, la més influ­ent escola de pen­sa­ment en rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals a la Xina sosté que tot estat intenta asse­gu­rar-se el con­trol del seu entorn i això por­tarà els EUA a cer­car per tots el mit­jans diplomàtics, econòmics i mili­tars una Xina afe­blida o més ali­ne­ada amb els interes­sos ame­ri­cans. El crei­xe­ment de la Xina suposa ine­vi­ta­ble­ment un repte per als EUA com a actual pri­mera potència mun­dial. Es resis­tirà a per­dre aquesta posició hegemònica i el seu poder tec­nològic, finan­cer i mili­tar serà tard o d'hora mobi­lit­zat con­tra la Xina i con­tra la resta de potències emer­gents. Des de l'òptica xinesa, els EUA viuen en aquest con­trast que els fa tenir una doble cara. En parau­les de Ni Feng, sots­di­rec­tor de l'Acadèmia Xinesa de Ciències Soci­als, “els EUA neces­si­ten la Xina per mol­tes qüesti­ons regi­o­nals i glo­bals però no volen una Xina més forta i miren de difi­cul­tar el desen­vo­lu­pa­ment xinès i influ­en­ciar la seva política per ali­near-la amb la dels EUA”. Con­si­dera la Xina que els EUA són una potència revi­si­o­nista després del final de la guerra freda. Una de les raons per a l'apro­xi­mació dels EUA a la Xina a par­tir dels anys setanta  va ser l'afe­bli­ment de l'URSS, que veia així créixer una zona hos­til a la seva fron­tera sud des de Mongòlia al Pacífic. Aca­bada la guerra freda al1989 la posició d'Occi­dent, des de l'òptica xinesa, va can­viar i l'expansió de la NATO, les inter­ven­ci­ons a Bòsnia i Kosovo, la guerra del golf, Afga­nis­tan, la invasió d'Iraq són, des de la pers­pec­tiva xinesa, pro­ves inequívoques del renai­xe­ment del mili­ta­risme i expan­si­o­nisme d'Occi­dent. La visió xinesa sobre els EUA i la UE té bases sòlides.

Al llarg de la Història tots els impe­ris han estat subs­tituïts per altres però mai el nou poder ha estat de cul­tura pro­fun­da­ment paci­fista i defen­siva com Xina al llarg de la seva història. És aquesta raó la que fa que el trans­va­sa­ment de riquesa i poder d'Occi­dent a Ori­ent, que es pro­duirà en els pro­pers anys, tin­gui fac­tors dife­ren­ci­a­dors que no s'han donat quan el pri­mer poder occi­den­tal, el Regne Unit, pas­sava a un altre, els EUA, dife­rent però cul­tu­ral­ment i política­ment idèntic. Els grans can­vis polítics i econòmics que tin­dran lloc a mitjà ter­mini seran pro­ba­ble­ment, per aquesta raó, dife­rents dels que s'han donat en els dar­rers cinc segles. És pos­si­ble que la cul­tura ori­en­tal ajudi en aquest cas Occi­dent, que es pensa que ho coneix tot i sap què s'ha de fer en tota cir­cumstància...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.