Occident des de Xina
el poder tecnològic, financer i militar dels EUA serà tard o d'hora mobilitzat contra la Xina per no perdre la seva posició hegemònica
En qualsevol negociació, discussió, és útil posar-se en el lloc de l'altre, mirar amb els seus ulls la realitat que ell percep. És imprescindible conèixer la raó dels seus objectius i judicis si se'l vol convèncer, si es vol aconseguir un acord, però també si arribats a la confrontació se l' ha de vèncer. Deia Ortega que la realitat és com el paisatge, aquest és un, però per a diferents observadors des de diferents posicions, la percepció no és per a cap d'ells la mateixa i certament són totes reals, sense que cap ho sigui més que l'altra.
La Xina percep que està al centre de quatre cercles que l'envolten. El més proper és la realitat del territori que administra. Xina com cap altre país ha de comptar amb gran nombre d'actors externs que volen influenciar la seva societat, govern i economia en sentits i direccions que poden afectar la seva estabilitat i interessos. La influència i suport exterior per als dissidents de Xingjian o el Tibet és una realitat que entén com a potencialment desestabilitzadora.
A la seva immediata perifèria, Taiwan, part integral de la Xina i resultat de la guerra civil de 1948, té el reconeixement de 23 estats i un tractat de defensa amb els EUA que es manté intacte al llarg dels anys malgrat la petició xinesa de posar fi a aquesta situació. La Xina té fronteres amb catorze estats, amb cinc dels quals, l'Índia, el Japó, Rússia, Corea del Sud i Vietnam, ha estat en guerra en els últims setanta anys. Cap d'aquests estats té interessos coincidents amb els de la Xina i amb cap d'ells pot mantenir relacions bilaterals estables.
El tercer cercle està format per les sis zones geoestratègiques que l'envolten, de l'Àsia Central al sud-est Asiàtic o Oceania. Totes aquestes àrees sense excepció plantegen problemes de seguretat i estabilitat complexos i sovint confrontats amb els de la Xina. Des de 1990 la Xina ha desplegat una creixent presència més enllà d'aquests tres cercles per a l'obtenció de matèries primeres, buscar mercats per als seus productes o trobar suport per a la seva política interna més que en recerca de suport d'expansió o projecció exterior, que sempre ha tingut un segon nivell d'importància.
Es reprodueix així una constant en la secular política xinesa: el permanent sentiment d'un imperi, l'Imperi Central, envoltat per un món que és una permanent amenaça per a la seva estabilitat. La seguretat és l'objectiu primer i principal de la Xina des de fa 2.000 anys.
D'ençà de la visita del President Nixon al 1972 la constant de la política dels EUA manifestada rotundament amb paraules i demostrada parcialment amb fets ha estat que: “la prosperitat de la Xina és essencial per la dels EUA” i això ha donat a la Xina accés a mercats exteriors, a ciència i tecnologia imprescindible per al seu desenvolupament, a inversió exterior, ha evitat la remilitaritzacio del Japó, ha portat a la no-guerra entre las dues Corees i ha evitat la guerra oberta amb Taiwan.
Malgrat aquesta realitat la Xina és considera un estat d'origen agrari amb una cultura i història defensiva en obert contrast amb Occident i especialment els EUA, que representen una societat i cultura que es tradueix en una acció política expansionista que fa de la confrontació, econòmica, social, política o militar, l'eix de la seva raó de ser. La Xina ha adoptat el capitalisme d'estat com a base del seu desenvolupament econòmic, però la seva visió marxista de la història la porta a veure el poders capitalistes, els EUA i la UE, com a explotadors determinats i implacables de la resta del món especialment dels estats del sud econòmicament emergents. Percep la Xina que la competència amb Occident pels recursos minerals, energètics i agrícoles portarà inevitablement a llarg termini a la confrontació. Creu que el seu superàvit comercial i el finançament del deute americà beneficia més els EUA que a ella mateixa, que fa un esforç del qual es beneficia Occident per una mà d'obra barata i un superàvit que finança a baix interès el seu dèficit.
El “Realisme Ofensiu”, la més influent escola de pensament en relacions internacionals a la Xina sosté que tot estat intenta assegurar-se el control del seu entorn i això portarà els EUA a cercar per tots el mitjans diplomàtics, econòmics i militars una Xina afeblida o més alineada amb els interessos americans. El creixement de la Xina suposa inevitablement un repte per als EUA com a actual primera potència mundial. Es resistirà a perdre aquesta posició hegemònica i el seu poder tecnològic, financer i militar serà tard o d'hora mobilitzat contra la Xina i contra la resta de potències emergents. Des de l'òptica xinesa, els EUA viuen en aquest contrast que els fa tenir una doble cara. En paraules de Ni Feng, sotsdirector de l'Acadèmia Xinesa de Ciències Socials, “els EUA necessiten la Xina per moltes qüestions regionals i globals però no volen una Xina més forta i miren de dificultar el desenvolupament xinès i influenciar la seva política per alinear-la amb la dels EUA”. Considera la Xina que els EUA són una potència revisionista després del final de la guerra freda. Una de les raons per a l'aproximació dels EUA a la Xina a partir dels anys setanta va ser l'afebliment de l'URSS, que veia així créixer una zona hostil a la seva frontera sud des de Mongòlia al Pacífic. Acabada la guerra freda al1989 la posició d'Occident, des de l'òptica xinesa, va canviar i l'expansió de la NATO, les intervencions a Bòsnia i Kosovo, la guerra del golf, Afganistan, la invasió d'Iraq són, des de la perspectiva xinesa, proves inequívoques del renaixement del militarisme i expansionisme d'Occident. La visió xinesa sobre els EUA i la UE té bases sòlides.
Al llarg de la Història tots els imperis han estat substituïts per altres però mai el nou poder ha estat de cultura profundament pacifista i defensiva com Xina al llarg de la seva història. És aquesta raó la que fa que el transvasament de riquesa i poder d'Occident a Orient, que es produirà en els propers anys, tingui factors diferenciadors que no s'han donat quan el primer poder occidental, el Regne Unit, passava a un altre, els EUA, diferent però culturalment i políticament idèntic. Els grans canvis polítics i econòmics que tindran lloc a mitjà termini seran probablement, per aquesta raó, diferents dels que s'han donat en els darrers cinc segles. És possible que la cultura oriental ajudi en aquest cas Occident, que es pensa que ho coneix tot i sap què s'ha de fer en tota circumstància...
