Somnis televisius

Anys ha, havent sopat, solia quedar-me clapat al menjador, mirant la tele, i, a l'hora d'anar al llit, em desvetllava. Vaig fer instal·lar un aparell al dormitori i així, quan m'entra la son, premo el botó i ja està. Mirar la televisió a la nit m'agrada per abstreure'm dels fets viscuts durant el dia amb la intriga d'algun programa o d'alguna pel·lícula. M'atrauen els films policíacs i recordo amb nostàlgia els de l'Ironside, el doctor Gannon, Colombo, etc. Ara abunden els de ciència-ficció, que no em diuen res, i els de sang i fetge, que propicien un son massa neguitós. L'altre dia, si miraves un canal, et trobaves amb un assassí ensangonat que perseguia una noia amb una màquina de tallar arbres a les mans i allò era terrorífic, i si agafaves l'altre canal, et trobaves amb uns excursionistes penjats d'un arbre, damunt un precipici, i ara s'esqueixava la branca, ara es desprenia una pedra... Quin patiment! Vaig anar fent zàping. Tele 5 oferia aquell programa titulat Hay una cosa que te quiero decir del presentador Jorge Javier Vázquez, en què sempre apareix algú que busca un pare, un germà, un amic, una companya, que fa temps que no es parlen i hi ha des de grans abraçades fins a indiferències totals. Vaig adormir-me immers en aquest tema i vaig somiar una germana gran que hi havia anat amb la intenció de reconciliar-se amb la germana petita. Les separava el sobre característic del programa que només es retira quan els dos interlocutors accepten fer les paus. La germana gran li demanava a l'altra per refer l'amistat, li assegurava que l'estimava, que ho faria tot per ella, que hi havia hagut molts malentesos. L'altra li responia que havia tingut molt de temps per demostrar-ho i la seva conducta havia estat un desinterès total, un abús diari, una permanent explotació, un desigual tractament de superior a inferior, una manca de delicadesa, una ignorància dels drets més elementals. Era un diàleg de sords. El presentador ja veia que hauria de fer tancar el sobre i no pas retirar-lo. Però també provava de posar-hi cullerada intentant apropar posicions. Res de res. No hi va haver acord. La germana gran se'n va tornar decebuda pel passadís per on havia entrat, i la germana petita, contundent, per un altre. De fons, se sentia la lletra d'aquella antiga cançó de la Carmen Morell i en Pepe Blanco: “Ahora es tarde, no hay remedio, ya no te puedo querer.” Em va semblar entendre que una germana es deia Espanya i l'altra, Catalunya. I vaig quedar adormit, rient per sota el nas.