Impenitents

Siguin primer de tot demanades avui aquí disculpes: en aquesta mateixa columneta del proppassat dimecres, per un error mecànic de picatge, es llegia 23.I.2001 quan, en realitat, la data al·ludida corresponia a la del mes d'abril, o sigui, a la diada de Sant Jordi d'aquell any en què, amb motiu de la concessió d'un guardó literari a Francisco Umbral, el rei Borbó va despenjar-se amb allò de “nunca fue el castellano lengua de imposición”.

L'afirmació no era gens original; l'havia ja formulat, el 1880, un de tants “amorosos” com de sempre ha tingut aquest país, Francisco María Tubino; només que qui la repetia el 2001, per boca d'un tornaveu (només tornaveu?) coronat, i per ploma del gran Juan Ramón Lodares (RIP!, RIP!, RIP!), eren PP i PSOE, amb gran alegria també de la pepelàndia i la sociateria locals.

El fet en si tanmateix anava –i va– molt més enllà de la pura anècdota. Revela la consubstancial incapacitat de l'espanyolia per reconèixer i, doncs, per penedir-se de les malvestats comeses al llarg dels segles, bé en nom de l'evangelización, bé de la unidad de destino en lo universal, bé de la unidad de destino en el mismo mercado.

En la mesura llavors que no s'accepta allò de refusable en la pròpia conducta com pugui ser la persecució secular a sang i a foc de llengües i cultures altres, és que aquest comportament blasmable es projecta sobre les víctimes, a les quals es fa culpables d'allò de què en realitat només ho és el subjecte d'antuvi agent i després impenitent.

Així s'explica, psicoanalíticament, el discurs segons el qual són ara els catalans els qui imposen la llengua als espanyols, etc.

Però el més greu d'aquesta greu tergiversació de la història és el carallotisme de tants catalanets que piquen l'ham i parlen també d'“imposar” i de “no imposar” la llengua,
emmotllant-se i acatant així mesells els esquemes reductivistes dels botxins.