Trampa meritocràtica
El discurs meritocràtic ha impactat en les nostres societats, convertint-se en una mena de lletania que es repeteix una i altra vegada. La idea és senzilla: l'esforç obté recompensa i tothom, finalment, acaba aconseguint allò que es mereix. Conseqüència: tots a estudiar i a treballar de manera intensa i abnegada. De fet, el fenomen dels ni-ni (ni treballa ni estudia) ens resulta socialment escandalós. No hi ha imatge més desagradable que la d'uns joves apàtics i indolents que no fan el més mínim esforç per construir el seu futur. I el del país.
L'educació és un dels eixos vertebradors d'una societat meritocràtica, ja que selecciona aquells que s'han esforçat en el procés de formació i els concedeix les millors posicions en l'estructura socioeconòmica. Marina Subirats, en el seu excel·lent treball Barcelona: De la necessitat a la llibertat, ens ofereix una minuciosa i documentada anàlisi de la realitat social, laboral, econòmica i educativa de la Regió Metropolitana de Barcelona. Ens mostra com, per exemple, durant les darreres dècades del segle XX, les titulacions universitàries permetien accedir als millors llocs de treball. Així, a l'any 1995 les categories professionals superiors eren ocupades en un 12,5% per persones sense estudis, mentre que aquest percentatge baixava fins al 10,3% al 2006. Vist des de l'altra cara, al 1995 el 62,5% de les categories laborals superiors eren ocupades per persones amb titulació universitària, xifra que augmenta fins al 71,8% al 2006. Amb aquestes dades, es suggereix que l'esforç que suposa obtenir un títol universitari era condició necessària i, freqüentment, suficient per promocionar-se professionalment.
Més concretament, aquesta afirmació és molt evident pels anys setanta, quan el volum de llicenciats encara era baix i reflectia una situació clarament privilegiada. També explica en bona part allò que succeïa durant els vuitanta i els noranta. En canvi, funciona pitjor per explicar la situació en el tombant del segle XXI. Avui, la titulació universitària és encara necessària, però ara clarament insuficient per accedir a posicions laborals qualificades. De fet, mentre que l'atur entre universitaris era del 6,4% al 1995, aquest s'enfila ja al 15,2 al 2006. I ha anat pujant de manera exponencial a partir de la crisi que arrenca el 2007. Valorant aquest fenomen, Marina Subirats conclou que l'educació superior és important, però que per ser efectiva requereix altres variables.
D'una banda, dins el propi sistema universitari s'ha produït –com en d'altres països del nostre entorn– un procés de jerarquització. És a dir, és cert que tenir estudis importa, però també importa quins estudis, on s'han cursat, quants màsters s'acumulen, etc. D'altra banda, una segona variable altament determinant per convertir els esforços en resultats és l'origen familiar. La promoció professional exigeix esforços educatius, però aquests són molt més efectius quan es disposa d'una família ja inserida en posicions econòmicament privilegiades. Això no és cap novetat, tot i que el treball de Marina Subirats ho posa negre sobre blanc.
El resultat –un cop s'ha intensificat la importància d'aquestes variables– és un procés de desencantament per a molts joves: saben que necessiten esforçar-se, però també constaten que els resultats d'aquest esforç depèn de circumstàncies que no poden controlar. I el que és pitjor, no veuen camins alternatius. El missatge meritocràtic està molt arrelat en les nostres societats i s'ha convertit en un dels temes preferits dels nostres discursos oficials. És evident que cal treballar i esforçar-se, no ho negaré. Volia recordar, però, que existeix la trampa meritocràtica; un parany que no només frustra les possibilitats de promoció d'aquells que també les mereixen sinó que, potser pitjor, els escapça les il·lusions i els fa sentir defraudats davant un discurs que descobreixen hipòcrita i interessat. Potser per això alguns dels nostres ni-ni han optat per la play-station. Tots en som responsables.