Mestre Fabra i donya Rita

Entre els exabruptes que els catalans hem hagut de suportar al llarg de les últimes setmanes, destaca el de l'eterna alcaldessa de València, Rita Barberà: “Òmnium Cultural es dedica a catalanitzar la cultura valenciana; ensenya que Joanot Martorell i Ausiàs Marc pertanyen a la cultura catalana.”

Tan aviat com vaig sentir això, vaig recordar unes paraules de Pompeu Fabra adreçades a un escriptor valencià: “Els catalans no desitjaríem altra cosa sinó que tractéssiu de descastellanitzar el valencià, procurant acostar-lo al dels vostres grans escriptors medievals.” La frase de l'alcaldessa la van publicar els diaris el mateix dia que donaven compte de l'acte celebrat a Barcelona per commemorar el centenari de la primera gramàtica catalana de Fabra. Aquelles paraules seves les hi havia sentit a dir de viva veu, en un disc editat per Concèntric. Vaig buscar el single de vinil de 45 revolucions, i va ressonar en el vell tocadiscos domèstic la seva veu clara i forta:

“Molts valencians i balears encara creuen que la unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No! No es pretén de supeditar cap varietat a una altra; es tracta que dintre de cada una de les tres grans regions de la llengua catalana es realitzi una obra de depuració. Cada llengua té els seus clàssics; que cada una els prengui com a model per redreçar la seva varietat dialectal. Eliminats dins cada varietat els castellanismes de lèxic i de sintaxi, reintroduïdes les construccions perdudes durant els segles de decadència literària, enriquida la llengua escrita amb els mots i girs actuals i bandejades les corrupteles que hi pul·lulen, les diferències que encara trobaríem entre el català de Catalunya, el de València i el de les Illes es reduirien a unes quantes divergències morfològiques, les quals, per llur nombre i per llur importància, no justificarien pas de parlar d'una llengua valenciana o d'una mallorquina enfront d'una llengua catalana.”

Tot això ho deia el mestre Fabra l'any 1933, aviat farà vuitanta anys. Però encara hi ha gent, com donya Rita Barberà, que no han volgut entendre res de res.