El pas canviat del socialisme català
En un estat plurinacional modern i amb una democràcia de qualitat la proposta federalista del candidat socialista a la presidència de la Generalitat Pere Navarro seria coherent i ben acollida. Més encara si tenim en compte que, en el cas de l'Estat espanyol, el republicanisme federal va néixer en bona part en territoris de parla catalana. Així, el 1868 es creava el Partit Republicà Democràtic Federal que, tot i que d'àmbit estatal i hereu del Partit Democràtic, tenia algunes de les seves principals referències en el Club de Federalistes de Barcelona i el Casino Republicà de l'Estat Balear de Palma de Mallorca. A les eleccions del gener de 1869, els federals catalans obtingueren 28 escons a Corts dels 37 que corresponien a les quatre províncies catalanes. El sector radical (intransigent en la terminologia de l'època) del federalisme català (Valentí Almirall entre d'altres) es negà a jurar la nova constitució per considerar-la de biaix monàrquic.
D'altra banda, també fou català el màxim exponent teòric del federalisme, i efímer president de govern de la I República espanyola (juny-juliol de 1873), Francesc Pi i Margall (Las Nacionalidades, 1877; La Federación, 1880). Alhora, com va posar en relleu Josep Termes, el republicanisme federal català va créixer de la mà de les reivindicacions de les organitzacions obreres, que va intentar apartar de l'apoliticisme anarquista, i, sens dubte, fou el bressol més sòlid del catalanisme popular que culminaria amb l'hegemonia política d'ERC durant la II República.
Raons i arguments històrics no manquen per avalar l'opció federal. Però, ai las!, d'una banda, la història és l'estudi del passat i el present avança ràpidament i sense aturar-se; i, de l'altra, avui, la proposta federal no pot ser ben acollida perquè el passat més immediat ha demostrat que el nacionalisme espanyol (de dretes o d'esquerres) no accepta ni la realitat plurinacional de l'Estat, ni, encara menys, una organització territorial federal. No estem ni als Estats Units, ni a Alemanya, ni a Suïssa i molt lluny de la maduresa democràtica del Regne Unit o del Canadà. I és per això que, malgrat la coherència històrica que pot adduir Navarro en defensa de la seva proposta, aquesta arriba massa tard i sense credibilitat. Tan poca credibilitat que, àdhuc, no ha pogut arrencar del PSOE ni tan sols el suport al cada cop menys inqüestionable “dret a decidir”.
La sensació que fa el socialisme català des que va iniciar la seva davallada electoral –en picat– el 2010 (Parlament de Catalunya, 18,4% dels vots; municipals i legislatives espanyoles de 2011, 25,1 i 26,6%, respectivament) és que li costa entendre els canvis sociopolítics que s'estan produint a Catalunya i sempre va una passa enrere de l'opinió de la ciutadania. Fins fa quatre dies s'oposava al “dret a decidir” i a les consultes sobre la independència celebrades entre 2009 i 2011 i ara farà bandera del “dret a decidir” i de la convocatòria d'un referèndum sempre que sigui legal. Pot semblar coherent intentar esgotar les vies legals i canviar la Constitució espanyola; però de nou el PSC va amb el pas canviat perquè les vies legals (si més no les de la legalitat espanyola) estan exhaurides i tant el PSOE com el PP han deixat molt clar que mai negociaran la possibilitat de realitzar un referèndum sobre el futur de Catalunya.
El pes de la història és aclaparador i és bo tenir-ho present; però és un suïcidi polític ignorar el present. Llàstima, perquè en el futur immediat, transcendental pel país i els seus ciutadans, el socialisme català podria haver jugat un paper decisiu en la consolidació de la cohesió social i a bastir, en el context de la UE, una Catalunya en llibertat més justa i solidària.
