Charles Bronson no existeix

En les sèries i pel·lícules nord-americanes de detectius dels anys setanta del segle passat hi havia un guió tan repetit com efectiu. Hi havia uns comerciants de barri —habitualment jueus— que rebien la visita d'uns goril·les d'alguna de les màfies italoamericanes que controlaven la ciutat. Els mafiosos cobraven suculentes sumes de diners a canvi de “protecció”. Si algun dels botiguers no volia pagar, primer rebia un advertiment en forma de vidres trencats o alguna bufetada, i si no era suficient, li cremaven l'establiment o li trencaven les cames.

De vegades, el comerciant tenia una urgència econòmica –una intervenció quirúrgica d'un familiar, per exemple– i cap banc no li deixava els diners. Aleshores es veia obligat a recórrer a la mateixa màfia que li cobrava religiosament la quota de protecció, per obtenir un préstec amb uns interessos abusius que acabaven per ofegar el petit botiguer fins a
la desesperació.

És la mateixa situació de Catalunya. Espanya cobra en forma de dèficit fiscal una quota per una protecció inexistent, i quan Catalunya es veu obligada a demanar diners per superar una crisi agreujada per l'esmentat dèficit, es troba que cap banc no n'hi deixa. Aleshores es veu obligada a demanar-los a Espanya, que exigeix un interessos abusius amb l'objectiu de mantenir Catalunya sota control. Per un préstec de poc més de 5.000 milions d'euros, en només una dècada haurem de pagar més de 2.000 milions, només en concepte d'interessos! I per arrodonir el guió mafiós de les pel·lícules dels anys setanta, Espanya s'atorga prerrogatives de control pressupostari i de gestió sobre l'autogovern català, per assegurar-se que es cobra els seus diners (que recordem que provenen del dèficit fiscal català, la quota per “protecció”).

A Hollywood, el comerciant extorquit normalment recorria a Charles Bronson, que es presentava amb el seu Smith & Wesson i arreglava els problemes a garrotades.

Sortosament, a la vida real no hi ha lloc per a justiciers violents, però Catalunya compta amb un as a la màniga encara més efectiu: la democràcia. El 25-N ens ho jugarem tot a una carta.