El moment temible

En articles recents, Manuel Cuyàs ha parlat de conferències viscudes com a conferenciant i com a conferenciat. Les conferències, xerrades, tertúlies literàries i taules rodones són una font inexhaurible d'anècdotes. També les rodes de premsa, com la que va comentar fa uns dies Quim Monzó, una que havia convocat un conseller del govern navarrès i a la qual va acudir un sol periodista. Josep Ferrater Mora, filòsof de prestigi universal, tenia la humilitat d'explicar sense embuts que una vegada va donar una conferència a una sola persona... que se li va adormir.

Deia Cuyàs: “Es va obrir un torn de preguntes, moment temible del qual procuro sempre fugir.” Temible? I tant! Pels mateixos motius que en una assemblea de qualsevol mena és temible l'apartat de precs i preguntes. En tots dos casos, en conferències i assemblees, pot ser que justament aleshores l'interès de l'acte assoleixi el màxim interès, però, en general, aquesta coda és un apèndix forçat, una cortesia que es manifesta amb la boca petita i un desig quasi explícit de donar la reunió per acabada. Llavors es veu que entre el públic hi ha dos grups antagònics, el dels escarmentats que toquen el dos i el dels que han vingut justament per fer-se sentir.

Un perill habitual és el del contraconferenciant, l'individu que, tant si ve a tomb com si no, aprofita l'avinentesa per exposar amb una llarga peroració teories de tota mena que inclouen la manera de salvar el món. Hi ha també la persona que ho ha entès tot al revés, i la que repeteix les preguntes i els comentaris que han fet els altres. I la inacabable llista de paraules demanades que fa que la gent se'n vagi de mica en mica, perquè allò no s'acaba mai. Tot plegat temible, com diu Cuyàs. La meva flaca són els assistents que es passen l'estona dormint com un soc i que al final aplaudeixen amb fervor i se t'acosten per dir-te: “El felicito. Ha sigut molt interessant.”