Sobre la violència
En un article publicat diumenge passat, Xevi Xirgo, director d'aquest mitjà, formulava dues preguntes clau per analitzar el moment polític actual: “Però, què és la violència? La violència verbal no és violència?” La nul·la resposta democràtica que han revelat la classe política i la societat civil espanyoles davant del punt d'inflexió de Catalunya, fa que ens adonem de fins a quin punt, ara i aquí, és necessari preguntar-nos sobre l'abast de la violència. No és una qüestió menor. En aquests moments, més que un desenllaç polític concret, està en joc la democràcia i, per tant, la nostra llibertat futura. Potser d'aquí a un temps, a cops d'eslògans oficials i sobre els sorramolls de l'oblit i l'estafa, algun insensat pretendrà construir una nova era, com si durant aquests dies no hagués passat res. Però a hores d'ara, tenint en compte la reacció política i civil originada davant les noves demandes que proposa Catalunya, ja es pot afirmar que caminem cap a una calamitosa incultura política.
Hi ha moltes formes de violència, és clar. Els boicots, els insults, els vols rasants de l'exèrcit de l'Aire i les agressions són formes de violència del tot evidents. Però tan preocupant com aquesta violència explícita és aquella violència més invisible i invisibilitzada. Em refereixo a la violència que obliga els meus amics que viuen al Canadà a fer pel capbaix tres (tres!) viatges de 16 hores cadascun fins a Toronto amb el resultat incert de no saber si podran votar en les eleccions del 25-N. Em refereixo a les crides ètniques. Em refereixo als polítics que s'estimen més no aprofundir en com afrontaran aquesta paorosa xifra d'aturats, que deixa quasi el 25% de la població en règim d'exclusió social i que mediatitza qualsevol altre projecte polític. Em refereixo a la violència de les paraules de Montilla, de Chacón, dels intel·lectuals que després d'anys i panys de silenci davant la catalanofòbia irrompen ara amb la musiqueta de la concòrdia i la unitat, i em refereixo a les declaracions gairebé sempre inflamades dels membres de Ciudadanos, sectors tots ells que han volgut oblidar el riquíssim llegat d'Austin: el llenguatge no és un simple instrument de representació de la realitat, sinó que també és performatiu. Com que el llenguatge crea realitats, hi ha enunciats que duen a terme les accions que descriuen. Per tant: amenaçar i diagnosticar de manera infame ja és, de fet, una manera d'exercir la violència.
