Destins desconeguts

El passat 25 de juny un periodista d'El País s'adreçà a la Mesa del Congrés preguntant pels viatges oficials dels diputats, especialment els efectuats precisament pels membres de la mesa. Quatre mesos després, exactament cent vint-i-tres dies després, la mesa ha contestat que no era informació que es pogués divulgar. Es tracta d'informació reservada, diu la mesa, que potser en una futura llei es qualificarà de pública, vés a saber, però que de moment nanai de la Xina. Punt final. Però, quan una cosa no s'explica bé, hi ha el risc que es dispari la imaginació. I ara que dic nanai, no deuen pas haver viatjat a Na Nai, lloc turístic que no és pas a la Xina, crec, sinó entre Tailàndia i Laos? O a una república dels mars del sud? Alguna gestió pel Carib? A quin altre punt del globus terraqüi, inconfessable o difícil de justificar, deuen haver viatjat aquestes persones que paguem perquè ens representin? Per què no podem saber les destinacions dels viatges carregats als pressupostos públics? Un mur negre i llòbrec separa la ciutadania de la classe política. La resposta del Congrés és una pedra més en aquesta paret que és cada cop més alta. Transparència és un terme que apareix en els discursos dels polítics, però a l'hora de la veritat el vidre de la transparència sembla ser com el d'aquelles ulleres que s'enfosqueixen o es fan més clares segons la intensitat de la llum ambiental; encara que al revés. La transparència i la llum es reivindiquen quan s'està fora, a l'oposició, però immediatament el vidre s'enfosqueix quan s'accedeix al poder. La llei de transparència citada per la mesa en la resposta al periodista d'El País és un text previst a la Constitució espanyola, o sigui fa 34 anys. Quatre mesos per contestar, 34 anys per fer la llei... Avancem en aquest tema a velocitat geològica. Finalment, des del setembre, el projecte de llei és al Congrés encara que amb continguts molt aigualits. Res a veure amb normes similars que regeixen més al nord dels Pirineus. En realitat, en el cas que aquesta llei s'aprovi, la mesa podrà seguir negant informació sobre els viatges dels diputats quan ho torni a preguntar un periodista. De manera que, encara que el viatge del diputat consisteixi en un anar i tornar a Estrasburg o a Ginebra, ens podrem continuar imaginant ses senyories afluixant-se la corbata en arribar, per exemple, a un bon hotel de Bridgetown (Barbados), o de Na Nai de la Xina. O és a Tailàndia?