Felicitat Nacional Bruta
En els meus viatges al llarg dels anys he tingut la sort de conèixer gairebé tot l'Himàlaia; això inclou regions remotes com el Pamir i el Tibet, ben a tocar de la volta del cel. Així mateix, he pogut visitar el Caixmir i els antics regnes de Ladakh o Sikkim. Sota un atzur turquesa, el blau m'ha enamorat als camps base de l'Annapurna i el Nanga Parbat. En definitiva, fruit de la meva antiga feina de fotògraf, m'he endinsat en una geografia indòmita on la naturalesa és l'autèntica mesura de totes les coses. No debades, l'home ha observat el seu entorn i, sàviament, ha decidit que, amb independència de la seva realitat cultural, l'organització política s'assenti en la comunitat.
Això també val per a l'únic país que, precisament, no conec de l'Himàlaia: el regne de Bhutan. Aquest petit estat incorpora en la seva constitució el concepte de felicitat com a mandat imperatiu; l'origen de la idea rau en la crítica al valor real dels béns materials desenvolupada a principis dels anys setanta per Singye Wangchuck, el quart rei de Bhutan. No obstant això, la sorprenent noció de “Felicitat Nacional Bruta” no es consolidà fins fa una dècada, quan es van fixar els fonaments que mesuren “l'índex de felicitat” d'una part extrapolable de la població bhutanesa per mitjà de la realització d'enquestes anuals; resultats que són degudament avaluats en el moment de confeccionar els pressupostos generals d'aquest país asiàtic.
Certament, la “Felicitat Nacional Bruta” depèn de tot un seguit de valors subjectius en relació, per exemple, amb el PIB d'un estat, bo i que aquest índex, tot i ésser absolut, no especifica la distribució de la riquesa entre els seus habitants; fet que en si no diu gaire de la realitat si no es complementa amb dades afegides, com, per exemple, que l'1% de la població estatunidenca posseeix gairebé el 40% del PIB del seu país. Sigui com vulgui, en el cas bhutanès s'entreveu la necessitat de distingir-se a l'hora de mesurar l'índex de benestar d'una nació. En aquest línia, el govern de Bhutan ha optat per una estructura que es recolza en la tradició budista. Així doncs, els quatre fonaments de la felicitat són: el bon govern, l'ecosofia, la integritat cultural i el desenvolupament sostenible (amb un especial èmfasi en l'equitat com a valor).
Tanmateix, tothom es pot identificar amb un punt com el “bon govern” i, en aquest sentit, “l'índex de la felicitat” és transversal i, en conseqüència, aplicable a qualsevol realitat cultural. De fet, en col·laboració amb altres organismes internacionals, els quatre punts abans esmentats han trobat una extensió en termes com “salut espiritual”, “vitalitat social” o bé “gestió del temps” a tenir en compte a l'hora d'elaborar les enquestes destinades a mesurar la “Felicitat Nacional Bruta”. Entre les personalitats que donen suport intel·lectual a la idea hi ha els Nobel d'Economia Joseph E. Stiglitz, Amartya Sen i Daniel Kahneman.
A títol personal la felicitat no juga un paper important en la meva vida. Però el que m'interessa d'aital qüestió és el paper jugat per un país de la “perifèria” en proposar una fórmula que es contraposa als índexs de caire economicista i, per tant, el seu intent de trencar el monopoli de les idees; gens aliè a tot plegat és que, oficialment, el Brasil ha desenvolupat la seva pròpia enquesta i que, com estic insistint en els meus darrers articles, la sortida a la difícil situació actual no pot venir només de l'economia, ans cal posar en qüestió quins valors han de dirigir les nostres vides i preguntar-nos per la font d'aquests valors com a tret essencial de qualsevol model –i més en el cas del catalans– que, consensuadament, es vulgui erigir.
