Meditació o transcendència del 98

L'encaix del temps amb la història que pretén explicar, sovint és poc afortunat. Una de les realitats més punyents dels darrers mesos és la inexactitud, per no dir barroeria, en la utilització d'arguments amb els quals desnonen una pàtria per vestir-ne una altra. Desqualificar la història de Catalunya pot semblar un entreteniment, a l'hora de farcir titulars, en la multitud de mitjans a la seva disposició; però al cap i a la fi, solament, és un passatemps. La realitat és més tossuda que tot el que apareix o que desapareix. O és, potser, la manca d'identitat d'Espanya que els aboca a maltractar Catalunya? Aquella Catalunya que, des de sempre, ha tingut clar què és i que cada cop troba més desembarassat el camí per arribar-hi amb plenitud. Però Espanya, en la seva ceguesa i emblemàtics cops de pal, oblida que la seva identitat potser la va perdre, del tot, el 1898. Espanya, com a concepte per dialogar, pot ser un miratge.

El criteri històric, consensuat a través dels darrers cent anys, és que l'actitud negativa dels “poders” va ser un perfecte pròleg a la pèrdua de Filipines, Puerto Rico i finalment Cuba, que els espanyols van renunciar contra els americans, en una batalla que durà una tarda, a la badia de Santiago de Cuba; mentre a l'Havana feien la migdiada, i que va deixar l'imperi espanyol amb una accentuat complex d'inferioritat; el qual l'ha portat, anys després, a episodis quasi còmics, com ara la reconquesta d'unes pedres anomenades Perejil. Els fets i els dubtes que aportà la pèrdua d'identitat el 98 van servir per fer un balanç a les classes pensants, pas a les classes dirigents que, sense voler-ho, van assistir al triomf del liberalisme en obtenir una monarquia institucional i homologable a les millors d'Europa. Aquestes classes, inicialment, es dedicaren a admirar l'esplendor de la revolució industrial a Catalunya i al País Basc, des la distància de l'altiplà.

Per figurar al complert, la pèrdua de l'essència d'Espanya caldria dedicar temps a l'anàlisi del sistema canovista –previ al 98– que cercava l'estabilitat com a destí definitiu del progrés polític, i també aturar-se una bona estona en la singular personalitat de Cànoves. Qui tingué un considerable pes polític, tot i que va rebre una mortal desconsideració. Desafortunadament morí dos anys abans del 98, però cal tenir present la seva contribució a una Espanya que, de continuar, podia haver estat força millor.

Tot i el sostrac que va representar el 98 per un reguitzell d'intel·lectuals, potser, la millor generació literària espanyola des del Segle d'Or.

La monarquia ostentà més poder que el purament ornamental. L'exèrcit esdevingué més conservador i definitivament, allunyat de qualsevol procés autocrític i més a la dreta. L'Església es tancà en l'ensenyament i les missions, mentre monopolitzà la tutela de les elits. L'aristocràcia, o allò que més tard s'anomenarà “el señorio”, guardà i practicà tots els valors caducats que havien portat Espanya a l'atzucac. És des d'aquestes institucions des d'on es defensà una visió catastrofista de la pèrdua de l'imperi. Cal afegir-hi que la classe mitjana no tenia perfils definits, però va ser la que encarnà un terme clau per entendre l'evolució històrica: regeneració, i que es basà en tenir consciencia d'una decadència nacional. La doctrina practicada va ser la de l'arbitrarietat, que consistia en un inventari de solucions parcials, poc realistes i en molts casos contradictòries. Aquest procés, en gairebé trenta anys, derivà cap un estadi polític de dictadura feixista encoberta, fins que va arribar la Guerra Civil espanyola, i sense resoldre: on era l'essència d'aquella Espanya que no va superar el 98.