Més que unes eleccions

Hi han eleccions que van més enllà d'escollir el polític i el partit als que es confia, durant un termini de quatre anys, l'administració del país, d'acord amb un programa més o menys conegut. Són unes eleccions sota les quals batega, de forma implícita però majoritàriament sobreentesa i acceptada, la decisió popular sobre una qüestió de gran calat, que afecta el destí col·lectiu i marca un abans i un després no tan sols en la política, sinó també en la vida corrent i en els interessos dels ciutadans cridats a votar.

Així va succeir –per exemple– la primavera de 1931, quan es van celebrar unes eleccions municipals en què, segons el sentir de bona part de la ciutadania –especialment a les zones urbanes–, el que es votava no era tan sols el govern local de ciutats i pobles, sinó un sí o un no global a tota una situació política general del país, encarnada en una monarquia desprestigiada per la seva implicació en la dictadura del general Primo de Rivera i per la seva incapacitat d'acceptar i assumir el desafiament d'una societat emergent que rebutjava un Estat oligàrquic i de cacics. Va ser aquest fet el que va fer possible que les eleccions del 12 d'abril, en donar la victòria als republicans i, a Catalunya, a l'Esquerra Republicana, provocaren la caiguda dels Borbons, que regien la monarquia espanyola d'ençà de l'any 1700, i la proclamació de la Segona República. El 14 d'abril, Lluís Companys, regidor electe de l'Ajuntament de Barcelona, proclamà la República –abans que no fos proclamada a Madrid–, i, una estona després, el líder d'Esquerra, Francesc Macià, proclamà la República catalana. “En nom del poble de Catalunya –digué Macià– proclamo l'Estat català sota el règim d'una República catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una confederació de pobles ibèrics.”

De la mateixa forma, les properes eleccions, convocades pel dia 25 de novembre, són molt més que uns comicis per decidir qui ha de gestionar la greu doble crisi –política i econòmica– que patim, agreujada per una erràtica Europa, que –com ha escrit amb el seu habitual rigor Josep-Maria Vallès– sembla entregada “al salvament dels poders financers a costa dels drets polítics, socials i econòmics dels seus ciutadans”. Aquestes eleccions del 25 de novembre van molt més enllà de la política ordinària –tot i ser aquesta, a hores d'ara, tan exigent com urgent–, per polaritzar-se –de forma immediata– en la necessitat que se celebri un referèndum –o una consulta– per comptabilitzar el número de catalans partidaris que Catalunya assoleixi “estructures d'estat”, i –de forma mediata– per encetar, si la voluntat dels catalans és majoritària en aquest sentit, el procés que porti a la independència de Catalunya, prèvia la seva secessió d'Espanya i sempre que la independència no comporti l'exclusió de Catalunya de la Unió Europea.

De fet, el president Mas va actuar correctament en convocar les eleccions, atès que la manifestació de l'11 de setembre va expressar unes exigències que no estaven recollides en el programa amb el qual CiU va arribar a la Generalitat després de les darreres eleccions. I és que, aquest nou programa que la manifestació va treure al carrer, pot ser que sigui el que prefereixin majoritàriament els catalans o pot ser que no ho sigui, però, per saber-ho, s'han de convocar eleccions. Aquestes eleccions, que contemplen com última meta la independència de Catalunya –considerada per molts catalans una possibilitat real, una aspiració justificada, una consumació històrica i un futur venturós–, són, doncs, el primer episodi d'una batalla que pot ser llarga i, com totes les batalles, amb daltabaixos imprevistos i costos importants. Una nova “batalla de l'estar” que decidirà si Catalunya s'incardina a Europa com un estat independent o bé formant part d'Espanya, i que ha estat possible perquè Catalunya ha guanyat prèviament, de forma ampla, la “batalla del ser”, és a dir, la batalla per la refacció de la seva realitat nacional. Una batalla llarga, encetada fa segle i mig amb la Renaixença, també amb avenços i retrocessos notoris, però que al final s'ha decantat a favor de Catalunya gràcies a un esforç col·lectiu tan decidit com sostingut. Si algú ho dubta, que pensi en el que diria un català mort a qualsevol indret de Catalunya a començaments del segle XX, si avui ressuscités i es passegés pel seu país: no s'ho creuria.

Aquesta reflexió provoca dues conclusions. En primer lloc, que el moment històric que estem vivint –qualsevol que sigui el seu desenllaç– no és la conseqüència puntual d'uns fets immediats que l'han provocat. Res més lluny de la realitat: les greus decisions que amb tota seguretat prendrem, de forma més o menys immediata, seran la culminació d'un llarguíssim procés de recuperació d'un sentir i d'una voluntat col·lectiva, protagonitzat de forma anònima per tot un poble, el que fa que sigui un fenomen històric singular. I, en segon terme, que els que participin en les eleccions del proper dia 25 no es poden enganyar a si mateixos: el que estaran dient, quan dipositin el seu vot, és si estan a favor o no de la independència de Catalunya, una decisió, si és afirmativa, tan respectable com la contrària, i que exigirà en qualsevol cas, per la seva transcendència, que s'adopti amb tanta llibertat d'esperit com prudència política, per matisar el mandat de l'ètica de les conviccions amb les exigències de l'ètica de les responsabilitats.