Avui és festa
Un paraigua
la subtilesa amb la qual gestionen la situació
des de Londres. Tot plegat té molt a veure amb
la tradició d'un país
Aquests dies és temptador pensar en Catalunya i el Regne d'Espanya en la perspectiva d'Escòcia i el Regne Unit. Hi ha similituds, però és veritat que les diferències són importants: Escòcia ja tenia estat propi i va formalitzar la unió amb Anglaterra amb resolucions aprovades pels respectius parlaments a principis del divuit. La qüestió lingüística no és rellevant per als escocesos ni la balança fiscal els és desfavorable. El govern conservador de Londres entén que cal resoldre el tema ràpidament amb una pregunta clara: independència, sí o no? Saben que, plantejat així i en les circumstàncies actuals, els partidaris del “no” tenen les de guanyar i el tema pot quedar aparcat sine die. És una operació d'astúcia política que apel·la a principis democràtics. Des de Catalunya fascina la subtilesa amb la qual gestionen la situació des de Londres. Tot plegat té molt a veure amb la tradició d'un país que en el seu dia va decapitar un rei (Carles I) per assegurar que la monarquia només tingués futur si era parlamentària. Des de llavors, l'estil britànic de fer política ha estat el middle way (ni ben bé per a tu ni del tot per a mi, però parlem-ne). Això els va estalviar la sagnant revolució dels veïns francesos. que van escapçar la monarquia per saecula saeculorum. A l'Espanya del segle vint un rei va veure's impel·lit a marxar discretament a l'exili (Alfons XIII), un hereu va abdicar el seu dret (Joan de Borbó) i l'actual, Juan Carlos, va veure la monarquia restaurada gràcies al vistiplau d'un dictador (Franco). Són històries distintes de dos estats amb passat imperial. Als colonitzadors espanyols sempre se'ls veu amb la creu en una mà i l'espasa a l'altra. Fan basarda. En canvi, quan el primer colonitzador anglès de ficció, Robinson Crusoe, arriba a una illa ignota només pensa a disposar d'un paraigua. Quan aquell primer homo economicus aconsegueix fabricar-ne un de solvent, es passeja per la nova possessió amb el paraigua sota el braç. Al cap de poc ja té un nadiu al darrere que li va dient “Yes, Sir”. Són imatges i estils... diferents.
