El Verdaguer més combatiu

Cal, més que mai, rellegir clàssics que encoratgin, que alliçonin a no defallir, que ens enforteixin davant els reptes de la injustícia arrogant i del cinisme dels poders constituïts. Eumo Editorial ens en posa ara un a l'abast: el Jacint Verdaguer del cicle periodístic “En defensa pròpia”.

A més de confortar-nos enfront de les maltempsades, la lectura d'aquests textos de mossèn Cinto atreu per la vigoria d'estil. Són una mostra excel·lent del periodisme de combat. En aquesta edició, a cura de Lluïsa Plans, hi ha un aprofundit estudi preliminar. Inclou totes les peces. Destaca l'examen aplicat a l'article “Pecat original”, inèdit fins al 1991, quan fou exhumat per Ricard Torrents, i incorporat a aplecs posteriors, com el de Narcís Garolera, el 2002, i en el que presenta Plans.

Verdaguer publicà aquesta sèrie d'escrits, entre 1895 i 1897, per defensar-se d'acusacions extremes que el condemnaven a un sever aïllament. Es dóna la circumstància que el darrer article del cicle verdaguerià sortí quatre dies abans que Émile Zola iniciés a França la campanya de premsa en defensa d'un innocent, el capità Dreyfus. Dotze anys després, Joan Maragall escrivia una altra obra mestra del periodisme de defensa, La ciutat del perdó. Volia impedir l'execució de Ferrer i Guàrdia. Verdaguer fou, doncs, capdavanter de l'esclat, en l'alba del segle XX, de les grans intervencions periodístiques a favor de la justícia en causes que afectaven la vida i la dignitat de les persones.

El combat individual del Verdaguer assetjat projecta alhora una vindicació col·lectiva implícita contra els poderosos. No és pot destriar el Verdaguer periodista del poeta èpic, el de les epopeies d'ambició patriòtica a la manera del Walt Whitman de l'embranzida angloamericana.

Defensa pròpia directa en els articles, i defensa nacional tàcita en els cants colossals –com el IV, “Lo Pirineu”– del poema Canigó. El Verdaguer íntegre –“poeta absolut”, deia Sagarra– és un model de coratge en la Catalunya que vol emancipar-se.