Dolça tardor

Pel títol d'aquest paper d'avui, abans de res demano perdó a la meva amiga figuerenca Rosa Maria Malé, fundadora i presidenta de la Colla Dolça Tardor, una tropa que ja fa més de deu anys que alegra l'oïda i la vista de milers d'espectadors a l'Empordà i molt més enllà amb els seus impecables i exquisits muntatges de playback.

L'han cantat els poetes, se n'han fet cançons, s'ha literaturitzat a cor què vols, però la tardor cada any em sorprèn. És l'època en què la natura es mostra més generosa i atractiva en diversos aspectes: la coloració dels boscos (oh, les fagedes tardorals...!), els dies calmats, el vi nou, els bolets, la cacera. Aquesta dolçor autumnal produeix els dies més transparents i uns matins esplèndids que semblen enlluernar l'esperit, com si es descobrís una vida acabada d'estrenar. Sortint a la procacitat benigna d'un d'aquests dies de tardor ideal, resulta quasi impossible no respirar la màgia de la llum i la força assossegada del sol, almenys és el que sento en passejades fregant l'embadaliment. No sé on ho vaig llegir i per tant no sé qui ho va escriure, però algú atribuí un poeta a cada tardor, una cosa així: hivern, Ausiàs March; primavera, Rimbaud; estiu, Leopardi, i tardor, Verlaine. És allò dels sanglots longs des violons de l'automne..., pura música feta a cops de versos compassats amb justesa de rellotger.

Això d'avui (ho han endevinat) és una clara, immoderada fugida cap al refugi poètic perquè, tot i tenir claríssim a qui estic obligat (i convençut) de votar d'avui en quinze, l'anomenada campanya electoral em rebufa d'una forma important i positiva. En fujo tot el que puc, i demano perdó per aquesta forma aproximada de covardia. És clar que, emparat amb la poesia, també podria evocar aquella insuperable Primera Ègloga de Virgili, quan Melibeu, el pastor jove ajagut sota un faig, es plany davant de Títir, el foraster il·lustrat, bo i queixant-se de l'aridesa de les terres on pastura el seu ramat i parla adolorit de les males condicions en què viu. És l'Ègloga que acaba amb els versos immortals, aplicables ara i aquí, en plena Garrotxa, a aquesta hora baixa d'avui mateix: “Et jam summa procul villarum culmina fumant, / majoresque cadunt altis de montibus umbrae.” “A la llunyania s'enlaira el fum de les teulades, / i les ombres llisquen avall per les altes muntanyes.” Genial i saludable, no em diguin que no.