Somnis i crisis
En temps de crisi és bo poder-se agafar als somnis. En períodes electorals no és bo parlar només de somnis i passar de puntetes o no dir res de la crisi.
Abans era l'esquerra la que parlava de somnis, sovint barrejats amb utopia. Ara és la dreta que ho sap fer. L'esquerra, la més clàssica, toca tant de peus a terra que no s'atreveix a posar fites que li semblen inabastables. La història l'ha escarmentada.
Catalunya viu des de fa quatre dies immersa en campanya electoral, la campanya institucional, perquè l'altra va començar l'endemà de l'11 de setembre. Desbordat precisament per la crisi, el president Mas va tenir aquell dia l'habilitat d'actualitzar el somni nacional de Catalunya, la Catalunya estat en procés obert de divorci amb l'Estat espanyol. Va ser el poble el que el va fer canviar de fita o de ruta. La ruta primera passava pel pacte fiscal. En la manifestació de la Diada els crits majoritaris van ser d'independència. Mas va escoltar el crit i l'endemà mateix va redefinir l'estratègia de les relacions amb el govern de Madrid.
El poble havia parlat alt i clar i la seva eficiència política ha estat evident. Va canviar l'estratègia del govern i ha descol·locat Duran i Lleida. Però el poble ha parlat també alt i clar en molts altres moments al llarg d'aquesta legislatura interrompuda per la convocatòria anticipada de les eleccions. Els mestres i els metges i els mossos d'esquadra i els bombers i els altres funcionaris públics i els treballadors d'empreses que tanquen, han sortit també al carrer contra les retallades de sous, contra els acomiadaments, contra les reformes de les condicions de treball. Ho han fet de forma sectorial i demà passat ho faran col·lectivament en forma de vaga general. Es manifestaran massivament pels mateixos carrers per on va desfilar la manifestació de l'11-S. El president Mas, candidat de CiU, ho inclourà en la seva agenda electoral o es limitarà a passar les culpes a Madrid?
La dreta actual, sens dubte, sap parlar millor de somnis que de crisi, i l'esquerra, o una part de l'esquerra, la que ha estat hegemònica fins ara a Catalunya, en teràpia emocional, va a remolc. Forçada a definir-se davant del relat del somni convergent, l'esquerra ho fa sense passió. No sap generar emocions patriòtiques i, el que és pitjor, no té capacitat d'arrossegar la dreta al terreny de l'altre debat imprescindible, el debat sobre la crisi, sobre l'atur, sobre les retallades en salut i educació, sobre la corrupció i el frau fiscal, sobre el copagament farmacèutic… I, per acabar-ho d'adobar, quan s'atreveix a parlar de la crisi, aquesta esquerra es troba un notable buit d'altaveus mediàtics.
Somni i crisi en campanya. L'un no hauria de tapar l'altre. Els dos han de centrar ara el debat per acabar de decantar el vot dels indecisos. Ni l'esquerra ha de deixar de posar-hi emoció quan parli del dret a decidir ni la dreta ha de negar-se a passar comptes de com està gestionant la complexitat de la crisi.
Si parlem de passió i d'emotivitat, atesa la coincidència temporal, potser no estaria malament d'emmirallar-se en els Estats Units. Confesso que dimecres a la matinada vaig quedar enganxat a la retransmissió de l'acte de celebració de la victòria de Barack Obama a Chicago. Davant d'una multitud totalment entregada, el president electe va fer un discurs especialment emotiu. Va mostrar un cop més el seu carisma, la seva capacitat de comunicació, i va avalar el seu indiscutible lideratge. Només calia fixar-se en les cares expressives dels que omplien el Grant Park. Les cares i els crits d'aprovació del missatge del president eren l'expressió de l'empatia que es respirava entre els demòcrates aquella nit de la victòria. I va recórrer un cop més al somni però lligant-lo a l'esforç i al treball personal i col·lectiu per fer-lo possible. Va dir: “Podem mantenir la promesa fundacional d'aquest país: no importa d'on veniu, si sou hispans, afroamericans o blancs o homosexuals, si treballeu per aconseguir el vostre somni. Som més grans que la suma de les nostres ambicions individuals.”
Tota una lliçó de lideratge capaç de lligar somni personal i col·lectiu a l'esforç i el treball de tots per construir un país de prosperitat i convivència en la diversitat. Capaç de fer creure que “el millor encara ha d'arribar”.
Tota una lliçó per als que aspiren ara i aquí a obtenir el nostre vot el dia 25.
